Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Bernat Jofre

Valtònyc, Alomar i Villalonga o el federalisme pendent

Cal un debat seriós i profund del que costa a cadascun dels espanyols el mantenir l’actual engranatge jurídic al país

Ilustración

«Valtònyc és l’artista els defensors del qual se n’amaguen de ser-ho». Maties Vallès (Corea,1958). «Enfant terrible» de la societat mallorquina a cavall dels ss XX i XXI.

Si estan pensant adoptar un animal domèstic, vagin pensant com a nom el de «Pep» o «Miquel» per a la seva nova mascota. Òbviament, no ho dic per insultar el santoral, sinó més aviat per retre un inesperat reconeixement a Josep Miquel Arenas Beltrán, més conegut com a Valtònyc. I és que tot i estar a certes antípodes musicals - opinable artista, les coses com siguin - molts li haurem d’estar agraïts al «pobler». Es pot estar d’acord o no amb la seva qualitat musical, que particularment trobo magre. També amb la seva ideologia, que tampoc acabo de compartir. Emperò, la seva coherència, nivell d’obstinació, tenacitat, rebequeria i entestamenta han aconseguit dictaminar jurisprudencialment el que pensaven molts però era impossible defensar en públic. Un altre se n’hagués afluixat, demanat públiques disculpes i pau tinguem, com diuen. Però no: pel que es veu, el raper és caparrut, rebel i amb un punt d’inconsciència, tot sia dit. Un personatge de pedra picada. Amb la seva aposta vital ha donat la raó als qui sempre hem dit que el principal problema d’Espanya és l’obsolescència de les seves institucions. Les quals sembla que no s’acaben d’inserir correctament dins el marc legislatiu europeu. Del qual depèn financerament parlant, per altra banda. Realment crida l’atenció que la mateixa justícia que defensarà davant el Tribunal de Cassació la preeminència de la dignitat de la Família Reial davant la Llibertat d’Expressió - que faci mal als ulls o no, depèn dels principis personals - ha acceptat gustosa els fons europeus com a clau per a sobreviure. Curiosa manera d’entendre el que és una comunitat. Per cert, i ara que xerram de diners: deu ser una quantitat important el que el Ministeri de Justícia ha destinat a l’eradicació del moviment independentista català. Però quan hom comprova el seu cost, s’ha de reconèixer que el resultat ha estat més aviat magre. Que se sàpiga, condemnes efectives, les del procés de anomenat «1-O». I a mitges: els condemnats foren indultats en poc més de dos anys. Poca cosa més. Per tant, i si seguim raonant en termes empresarials, el Cost d’Oportunitat que pot arribar a representar l’actual «modus operandi» del Tribunal Suprem podria ser inassumible per a qualsevol governant de la Unió Europea. Sobretot si tenim en compte el col·lapse en que viu la Justícia espanyol.

La sentència feta pública el Dia dels Innocents pel Tribunal Constitucional belga demostra que Espanya ha d’emprendre una correcció i/o modernització d’esquemes mentals important. De produir-se, la darrera no serà fruit d’un dia, sinó que pot dur molt de temps. I paciència, molta paciència. Vivim en un país d’Audiències, on les classes pudents poden litigar fins a declarar prescrits els seus casos. El fet és que ara mateix, si algú escriu a Espanya el que Arenas composà, pot anar a la presó, aquesta és la realitat. No així a la resta d’Europa, on opinar i fer burla sobre el Cap de l’Estat és permès des de fa molts d’anys. Cal un debat seriós i profund - que també inclou l’anàlisi econòmica, obvi- del que costa a cadascun dels espanyols el mantenir l’actual engranatge jurídic al país. També quins costos i avantatges tindria el transferir de manera complerta les competències de Justícia a les autonomies. Tal com ja va pretendre en el seu dia Gabriel Alomar i Villalonga en la formulació d’una hipotètica República Federal Espanyola. Fóu el seu gran debat, que s’ha revelat com a pendent: la modernització de les estructures de l’Estat en règim de federació. Un altre il·lustre incomprès, si se’m permet. Però com a mínim, tenia un cert gust musical.

Compartir el artículo

stats