Ensenyar a pensar

«El que anomenem casualitat és tan sols la ignorància de les causes físiques»

Gottfried Leibniz.

Filòsof i matemàtic prussià del s.XVII.

Fa uns anys, els qui fèiem el que es deia Batxillerat Unificat Polivalent i el Curs d’Orientació Universitària ( BUP i COU, en poques paraules ) teníem dues assignatures difícils: Filosofia i Matemàtiques. La Física i Química també era odiada, però aquesta era pels qui hi havien optat expressament. Ja ho diuen: “sarna con gusto, no pica”.

En aquell parell d’anys llargs que els adolescents d’aquest estat estudiàvem els presocràtics, les premisses fonamentals del pensament aristotèlic o el racionalisme cartesià anàvem construïnt un pensament: el nostre. Cadascú de nosaltres va aprendre - i descobrir - la grandesa del cervell humà gràcies a un esforçat exèrcit de professors de Filosofia que intentaren imbuir un esperit analític i fins i tot crític al nostre intel·lecte. També gràcies a peces mestres de la literatura com El món de Sofia, de Jostein Gaarder.

Generacions de ciutadans europeus han avançat, fins ara, pel desig de saber més gràcies a haver estat en contacte amb els grans mestres del pensament. A la vegada que han intentat resoldre les tres grans qüestions que sempre ens hem fet: “Què,com i per què?”.

Dic fins ara. Pel que es veu, a Espanya sobra el discurs analític. En tenim suficient. És per això que els polítics estatals han decidit eliminar les inquietuds als escolars. Les ganes de pensar. Dol que sigui un gabinet dit d’esquerres qui ho vulgui dur endavant. I encara més que sigui una ministra llicenciada en Pedagogia la que ho faci efectiu. Incomplint un compromís del seu propi partit amb la Xarxa Espanyola de Filosofia. Compromís del qual la política no en deu ser gens desconeixedora, per altra banda. No voldria saber què hagués passat si hagués estat el “popular”José Ignacio Wert qui hagués acabat amb la Filosofia. El “tsunami” polític hagués estat de proporcions considerables.

Així doncs, i si ningú ho atura , les Humanitats es veuran reduïdes a la mínima expressió. De ser pal de paller educatiu a formar part de diverses troncals. L’educació va perdent arrels, això és evident. Tan sols farà falta treure-li Història - al temps - i els professionals que avui dicten classe a Espanya demà podrien fer-ho a Argentina, Uruguai, Mèxic o Perú. Per no dir Dubái, Aràbia Saudita o Estats Units, si es sabés prou anglès.

Mentrestant, els nostres veïns continuen amb els seus mals costums habituals. I segueixen ensinistrant els seus cadells amb les obres de Locke, Hume o Spinoza. És més: en fer Literatura, els joves alemanys comenten textos dels seus grans literats (Kant, Herder, Hegel..) però també de Leibniz.

Faria molt bé Pedro Sánchez Pérez-Castejón en reflexionar cap a quin tipus d’educació vol dur les properes generacions. Si cap a uns coneixements més aviat genèrics o, pel contrari, envers la creació de ments ben formades.

Suscríbete para seguir leyendo