Durant el confinament una mascareta usada va aterrar, duita pel vent, al meu balcó. Quedà allà instal·lada durant setmanes, sense que jo gosàs retirar-la per pura por. Sovint la mirava, i sentia que ella també em mirava a mí amb ulls amenaçants. Ja ho deia el gran Ignatius Reilly, el protagonista de la novel·la Una confabulació d’imbècils, un llicenciat en Història gras i sociòpata: «Mals vents recorrien Europa. Un mal vent no duu res de bo».

Trob que una de les imatges més impactants que ens deixà aquell confinament fou la del batle de Nova York el qual, en plena crisi de subministrament de mascaretes, i mentre en sostenia una a la mà de manera ben visible en roda de premsa, explicava als periodistes presents --perquè, al contrari que a Espanya, a alguns països la situació excepcional no donà excusa a les autoritats per deixar d’oferir rodes de premsa amb periodistes reals que podien fer preguntes incòmodes-- que ell no podia creure que al seu país no hi hagués fàbriques capaces de produir un objecte tan simple.

La globalització s’ha definit de moltes maneres. Una de les possibles definicions que jo en faria és que la globalització és un procés històric de qualitat discutible pel qual l’Occident presumptament desenvolupat ha transformat dràsticament la seva estructura econòmica per renunciar a fabricar objectes i conformar-se amb la producció de serveis, alguns d’alt valor afegit, i d’altres, no. Si aquesta definició és acceptable, potser pugui acordar-se que Espanya es situa a la regió d’Occident que produeix molt més serveis de baix valor afegit que dels altres, de forma que ocupa un lloc low-cost a la divisió internacional del treball: baix valor afegit, baixa qualitat, baixos costos, baixos salaris, baix nivell de vida...

Que aquest prodigi sigui mèrit dels preclars líders espanyols, o que la principal responsabilitat sigui del poble per triar determinats perfils sufragi rere sufragi per tal d’assegurar que els seus dirigents seguiran fent allò que sempre han fet amb independència del seu color polític, a una mena de pacte d’Estat cap al subdesenvolupament, ja és objecte d’una altra discussió. Jo em limit a descriure el fet.

Al context d’aquesta dinàmica low, la baixa qualificació professional és un factor clau. De la mateixa forma que la crisi del coronavirus ha fet caure el mite de què el sistema sanitari espanyol és el millor del món, consider imperatiu denunciar una altra de les grans mentides amb les que el poder a Espanya ferma les ments per a dominar-les a les tenebres, actuant així com a un Senyor del Anells de pa amb oli: em referesc al mite de què les noves generacions estan més ben preparades que mai. És mentida. Repetesc: és mentida.

Sí que acumulen més títols que mai, atorgats sota una contínua pressió de les autoritats educatives per aprovar pràcticament tothom, tant si ho ha meritat com si no.

L’actual executiu socialista espanyol acaba d’accentuar aquest despropòsit amb les directrius sobre avaluació dels alumnes que prescriu la nova LOMLOE. La Conselleria de Martí March duu anys alineada en aquest sentit, de manera que els habitants de les Illes Balears hem d’abandonar tota esperança de què les nostres autoritats educatives ens protegeixin dels deliris del Govern central.

Que tal pressió per devaluar el valor de les qualificacions i titulacions respongui a un pla maquiavèlic per condemnar-nos a ser incapaços de canviar la nostra estructura econòmica --perquè si seguim així no sabrem fer ni una ‘o’ amb un tassó--, o a un molt més simple i roí desig d’acontentar l’electorat amb aprovats massius, i així poder presumir de lluitar amb diligència contra el fracàs escolar, ni ho sé ni em sembla gaire important en realitat.

Allò que sí és important és que aquesta interpretació perversa del concepte d’educació inclusiva que l’autodenominada pedagogia progressista duu dècades conreant, i que consisteix en cercar qualsevol excusa per avaluar positivament allò que és objectivament inacceptable per al vell i oblidat sentit comú –sempre en nom d’una compassió i d’un amor molt mal entesos–, deixa indefensos els nostres joves, desprovistos d’eines per interpretar el món, per construir discursos mínimament complexos, o fins i tot per fer càlculs simples, com ara una regla de tres. El fet és que aquesta manera d’obrar no té res d’amorosa ni de compassiva; ans al contrari, és molt cruel. Com a persona d’esquerres que som, no puc comprendre què pot tenir d’esquerrà el fet de privar generacions senceres de l’oportunitat de desenvolupar al màxim les seves capacitats intel·lectives gràcies a una escola que ensenyi qualque cosa de profit, inclosa la relació entre mèrit i resultat. En canvi, la pedagogia postmoderna condemna la majoria dels nostres joves a integrar-se a un autèntic culte a la ignorància i a la mediocritat, del qual només se salvaran aquells que tenguin famílies amb prou recursos per pagar centres privats cars que usin la seva autonomia pedagògica per tal de seguir ensenyant coses útils, tot i les ordres tàcites en contra.

En canvi, enganyar masses de joves als qui es fa creure que tenen determinades competències perquè estan en possessió d’un títol que suposadament ho certifica, però que en realitat estan poc o gens preparats no només per adaptar-se a les exigències creixents del mercat laboral dels serveis d’alt valor afegit, sinó també per enfrontar dificultats vitals de caire més bàsic que els permetin recuperar el control de les seves pròpies vides, és una privació d’eines al jovent --sobretot al de les classes mitjanes i populars-- per inacció de l’escola pública. Lluny de poder-se considerar d’esquerres, aquesta manera de fer és, per contra, tremendament reaccionària i garantista del sosteniment de l’ordre establert i de la seva estructura de privilegis. Fa poc temps el professor Bernat Joan i Marí publicava un article dins aquesta línia argumental.

Si no començam a aprovar només qui ho meresqui de bon de veres, de manera que els simples matriculats esdevenguin autèntics estudiants, la propera vegada que ens trobem desprovistos de mascaretes el problema no serà únicament la nostra incapacitat per fabricar-les. El problema serà que ni tan sols sabrem comptar quantes ens en falten.