Amolts indrets de l’entorn mediterrani, especialment i sobretot a la pagesia, hi ha el costum en aquestes dates nadalenques de celebrar una mena de paralitúrgia amb pinzellades catequètiques del naixement de Jesús de Natzaret amb personatges vius, que rep el nom de «Pessebre Vivent». A Catalunya aquesta tradició està ben arrelada, però a Mallorca, no; almenys no amb la intensitat que es fa en el Principat. Són, doncs, escenes que recreen diversos passatges bíblics, acompanyats per música ambiental, cançons populars, decorats i altres afegitons i, per damunt de tot, diàlegs, a vegades punyents, originals i actuals, sobre el consumisme desenfrenat i desorbitat d’aquestes festes, capaços de criticar una teologia caduca i emprendre-la amb una teologia més realista i viva. Sembla que el seu origen prové d’una ciutat italiana de la vall de Rieti, Greccio, i vinculat a un personatge de l’alta edat mitjana que el va popularitzar, Francesc d’Assís, de la casa dels Bernardone. De fet, ell no és pròpiament el fundador, tan sols recull un costum que era habitual entre les masies de la contrada, el de posar un infant entre l’ase i el bou dins d’una establia i cantar nadales. Greccio és un petit poble que no arriba a dos mil habitants, tot i que manté quelcom captivador, assentat damunt la falda d’un coll, de cases acaramullades, de carrers estrets, amb finestres i portes obertes, de gent senzilla amb rostres colrats i mans rudes, que li dona un aire robust i saludable. A uns dos o tres quilòmetres de distància es troba, al bell mig d’un precipici aprofitant la balma d’una roca que la natura ofereix com aixopluc, l’eremitori on Francesc va romandre en el Nadal de 1223. És Tomàs de Celano, un dels biògrafs principals, qui ens recorda l’estada de Francesc a la gruta de Greccio: «És digne de recordar i de celebrar ... el que feu el sant a Greccio tres anys abans de la seva mort, el dia del naixement de Jesús». Recreà, doncs, el pessebre: el nadó posat en el jaç de palla entre el bou i l’ase. El biògraf transcriu la nit de Nadal com una nit màgica on tots es veieren esperonats per la tendresa del moment. El Nadal de Francesc en aquesta ermita representa una bella pàgina de la seva vida, densa en significats per la manera d’encarnar-los, una mena «Officium Natale», no exempta d’aspectes folklòrics i d’accions dramaticolitúrgiques. És el Francesc que transforma la nit de Nadal en una Sacra Representació que uneix el cel amb la terra i sobre la qual transita el misteri cristià de l’encarnació. No és el moment ni el lloc per endinsar-nos en la vida del sant que rebé el títol d’«Alter Christus», tan sols recordar que es retirà a Greccio per a reposar i fugir de les tibantors en la redacció d’una nova regla per a la comunitat de germans menors. A continuació, m’he concedit la llibertat de fer-ne una exposició imaginada del seu sojorn en aquest paratge abrupte, talment una deferència, de qui no aspira a fer-se major, perquè el veritable «minor» és el que rebutja el poder, el domini damunt de l’altre, la riquesa i les pompes del món, àdhuc les de l’Església. Això l’identifica amb el poble, amb la classe menys valorada, privada de drets i de terres, sempre sota el jou dels altres i en perpètua dependència. Es valora l’horitzontalitat (societat d’iguals) i no la verticalitat (societat piramidal). La clasta de Francesc és l’ample món i la llibertat d’anar d’ací cap allà és incompatible amb la possessió d’un feu, perquè si tenim un feu, aleshores caldrà defensar-lo.
Prenc, doncs, aquesta llicència literària per a transcriure l’esdeveniment en qüestió, que comença així «Des de la llunyania ressonen veus encisadores i entusiastes de la multitud que retorna a les seves llars després de la celebració nadalenca en la petita cova de l’ermita de Greccio. A poc a poc la remor de veus s’apaguen i deixen pas al silenci que tot l’embolcalla amb una aurèola de misteri. Ara, a la penombra de la llum d’oli, Francesc assaboreix l’instant viscut dins de la gruta. El sentiment que l’amara és tan fort que resta absent amb la mirada perduda entre les bellugadisses ombres que la llum projecta damunt la roca. Quantes lluites i quantes experiències viscudes al llarg de tants anys i amb un no-res s’esvaeixen com les enjogassades ombres. La vida s’escola com l’aigua entre les mans i els avenços reclamen necessàriament no aturar-se en valors passats. Però sovint hom se sent presoner de la impotència i de la memòria que es resisteix al canvi. Sí, la memòria juga males passades de records enyoradissos, d’allò que abans ha estat i que ara ja no pot ser. A penes es pot contenir el seu embat, traginant d’un costat a l’altre rèmores que hom creia ja superades. Aleshores la torbació entenebreix l’ànim i t’ensopeix en una amargor que arriba a ressecar la gola. Endebades es guerreja i es malda per atrapar l’inassolible. Inevitable epíleg el de la memòria com a jutge de vida. Els antics parlaven de fer «tabula rasa» amb el passat, com si la vida estigués escrita damunt un tauler encerat i es pogués esborrar a caprici i així començar de nou. Emperò, la vida no és tan simple com un tauler de cera, la vida no és, malgrat que a vegades hom el voldria, una «tabula rasa», ja que no es pot bandejar la memòria de la vida, tot i els afanys per oblidar com si fos una ineludible necessitat mental, convenient i fins i tot sanejadora del psiquisme. Les nits són llargues, inacabables, bressolades per un mal tolerat insomni. Tant de bo sabés alliberar-se dels records que afeixuguen l’esperit i que deixen les nits tossudament suspeses en vacil·lants ressonàncies fantasmals. Una veu distant i perduda en el buit de la vall desvetlla a Francesc dels seus entotsolats pensaments, un crit remot que obstinadament el trasllada al present, talment com aquella veu en el camí d’Espolet d’ara fa tants anys. La vida continua i no podem aturar-nos en el passat, talment com si fos un amagatall que protegeix de qualsevol intrusió novella. Cal mirar endavant. En el santuari s’ha ressaltat la meravellosa celebració de la nit de Nadal que, malgrat l’estretor de l’indret, fou concorreguda. Mentre la campana ressonava per la vall al crit de matines, tothom s’atansava amb torxes i ciris, traçant una corrua de llums que brollaven d’infinitat de caminois, cantussejant joiosament nadales. Tot i que la nit era gèlida, la multitud va desafiar el temps i, com si fos el poble de les promeses, avançava amb fe. L’escalf que es prodigaven els uns amb els altres, va crear una aurèola de fascinació. A la gruta, l’ase i el bou custodiaven l’altar, i Francesc al bell mig, animant a la multitud... La litúrgia ha acabat i tots s’han desitjat bones festes. I, a poc a poc, tothom ha emprès el retorn a les respectives llars, mentre que Francesc ha romàs silent en la gruta que fins feia poc havia estat una bullícia de joia. Llavors tancà els ulls i se sumeix en una profunda quietud tranquil·litzadora». Tot parteix de l’experiència que dona saó a la vida, així la llibertat que m’he permès en aquestes línies d’avui. Experiències gairebé insignificants i desapercebudes; tanmateix, tresors ocults en el cor de tota existència.
