Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Rafael Miquel

La bellesa

Cada cap d’any se celebra un dels rituals més doiuts de la història dels rituals que consisteix en empassar-se la nit de cap d’any dotze grans de raïm acompassats amb les primeres dotze campanades de l’any nou que marca el rellotge. Antany, sols l’única televisió espanyola existent s’encarregava d’uniformar la celebració. Avui hi ha una competició entre totes les teles a veure quina assoleix més audiència. Enguany, una senyora molt coneguda ha obert foc contra una presentadora que cada any exhibeix un outfit d’allò més suggerent. Diu que amb la fredorada que fa hauria de dur un vestit més d’hivern, més tapat, aconsellant-la que estaria molt millor amb un abillament més refinat, més elegant i sense mostrar tant, talment una mamà preocupada.

Sense voler, la senyora m’ha generat un pensament que va més enllà dels vestits de festa: la bellesa. Per definir-la, uns posen més èmfasi en els aspectes més materials –proporcions, cànons – mentre altres sostenen la importància de l’espiritualitat, l’expressió física de la llum interior. A mi em van bé tots dos. En aquest punt del debat més clàssic de la bellesa, compareix un bergant que ho complica tot. Es tracta de Rainer Maria Rilke qui, en la seva Primera Elegia de Duino, entre ordres angèliques que no li fan ni punyetero cas, ens amolla allò que la bellesa no és res més que el principi del terror que tot just podem suportar. Conten que el poeta, quan començava una de les seves moltes relacions, la primera promesa que es feien era la de no fer-ne se’n cap.

Per fugir d’aquest embull no em queda altra escapatòria que sortir per la tangent: o revisionar el film La Grande Bellezza o volar a Roma amb la ment fins arribar a la via del Seminario, a prop del Panteó, on es troba el restaurant La sacrestia del meu caro amico Oreste D’Annunzio. Com a darrer cartutx, sempre em queda recordar.li a McColl que el retrat de Velázquez del Papa Inocencio X es troba a la Galeria Doria Pamphili! I mira per on, pot ser Rilke encertàs de xamba perquè mirar als ulls del Papa en el bellíssim retrat del pintor espanyol produeix terror fins a tal punt que ell mateix, quan li mostraren el quadro, exclamà: Troppo vero!

Compartir el artículo

stats