Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Martí Àvila i Serra

Vicissituds en el calendari cristià

La durada de l’any ha estat sovint vinculada als cicles de la lluna i dels mesos. Sembla que etimològicament el mot «mes» ve del món indoeuropeu i fa referència a la lluna, que divideix l’any sense fixar amb exactitud el temps de duració. Els mesos lunars, entre vint-i-vuit i vint-i-nou dies, no pot ser una partició exacta de l’any solar, per això l’any lunisolar, propi de multitud de pobles, comptabilitza la quantia entre els dos períodes astrals amb una diferència d’entre onze o dotze dies, contemplats com a «dies màgics», dedicats a les grans festes de finals d’any, sintonitzant el temps de l’any solar amb el de la lluna. En els diversos calendaris europeus antics, les festes més rellevants eren implantades a quaranta dies del solstici i de l’equinocci com la Gran Festa, Samhain, el Cap d’Any, totes elles estructurades a partir de l’1 de novembre, atès que s’esqueia quaranta dies després de l’equinocci de la tardor. Una cosa semblant passava amb el calendari litúrgic cristià, on algunes de les festes són precedides per «quaresmes». A la tradició jueva i cristiana els quaranta dies entre un esdeveniment i l’altre simbolitzen períodes penitencials i purificadors més o menys llargs. Exemples: els quaranta dies que Jesús de Natzaret va romandre en el desert; quaranta dies entre la fi de carnestoltes (Dimecres de Cendra) i la Pasqua, i quaranta dies de la Pasqua fins a l’Ascensió. En les complexes formes sincrètiques que assumeixen els vells calendaris de molts pobles europeus és força comú l’ús d’aquest número simbòlic per a assenyalar les festivitats. Aquestes dades adés esmentades venen lligades amb esdeveniments astronòmics, baldament no coincideixin; ara bé, no exclouen els cicles estacionals de fred i calor, de sembra i recol·lecció. Moltes de les indicacions en relació amb la mesura del temps tenen a veure amb la divisió de l’any en nou cicles de quaranta dies, o millor, en vuit cicles de quaranta, per un total de tres-cents vint dies; la resta, dispersos al llarg de l’any i que corresponen a la durada de les festes, considerat en últim terme, un temps fora de temps. Pel que fa al calendari cristià va començar a formar-se a partir del segle IV, especialment sota la influència del calendari romà que el cristianisme va acceptar i d’alguns aspectes del calendari jueu. Respecte a la influència jueva es troba essencialment en l’adopció d’una data molt particular, la Pasqua, i en la divisió del temps intermedi entre el mes i el dia, és a dir, la setmana de set dies amb referència als sets dies de la creació, segons el mític text bíblic de la creació. La setmana de set dies introduïa un quadre regular, diferent del calendari dels deu dies del món grec i sobretot, de la partició del mes romà en tres parts desiguals. El cristianisme, contràriament al judaisme, convertí el diumenge en dia festiu de la setmana dedicat a la lloança de Déu, conferint-li una característica transcendent, que els jueus ja ho feien en el seu sàbat, l’únic dia que té nom. Fou en el concili de Nicea (325) que es va decretar el repòs dominical i va establir la data de Pasqua a la primera «domenica» després del pleniluni següent a l’equinocci de primavera, una festa mòbil de la qual depèn l’Ascensió, quaranta dies després, i la Pentecosta, cinquanta dies més tard, i que obliga a calcular any rere any la seva data precisa, que dona origen a una vera i pròpia ciència en el còmput del calendari litúrgic cristià. Les dades fonamentals del calendari cristià, les dedicades a les celebracions del naixement de Jesús o als principals sants i apòstols, l’Església les escull, per facilitar-ne el pas de les velles a les noves religions, designant els dies dedicats a les festes i a les celebracions en els calendaris precristians, conservant part dels antics continguts i significats religiosos. D’aquí que Nadal fou posat en el dia en què Roma imperial celebrava dues festes d’origen oriental: el naixement de Mitra i el Nadal del Sol Invicte («dies natalis Solis Invicti»), el moment que el sol comença a reviscolar. Malgrat el desori que pot provocar la data del solstici, entre el vint-i-u o vint-i-dos de desembre, la celebració es farà a partir de la nit del vint-i-quatre a vint-i-cinc de l’esmentat mes. La Pasqua cristiana esdevindrà una festa mòbil i que substituirà a altres festes fixes (equinocci de primavera o dies propers), quan molts pobles celebraven la resurrecció i renaixement de la vegetació a primavera. Per tant, la vida de Jesucrist ve compendiada en un any litúrgic que coincideix amb un any solar unit als cicles de les estacions, talment com es feia en el món grecoromà. En aquest sentit, no va ser difícil agrupar els calendaris precristians amb elements del nou calendari i els seus continguts litúrgics, fins a la fixació del calendari cristià, que tenia en compte els ja existents, tant per les dates de les festes com pels motius celebratius als quals estaven integrats. Els elements culturals i del calendari en les seves formes religioses paganes i arcaiques, juntament amb altres intrínseques motivacions, fan del temps cristià un temps igualment cíclic, amb festes que contenen elements d’altres religions, a través de la ritualització. Referent al naixement de Jesús, en els tres primers segles de la història cristiana, no hi havia en l’Església una decisiva importància dogmàtica, ni tampoc la necessitat de celebrar-lo. La comunitat cristiana era més propera a recordar la mort i la resurrecció. Una de les primeres manifestacions del naixement del Jesús fou tractada per Clement d’Alexandria en la seva lluita contra els gnòstics, que afirmaven que Jesucrist s’havia manifestat en la terra a través del baptisme; per tant, foren els primers a celebrar l’Epifania entre el 9 o 10 de gener, així el 6 de gener coincidia amb la festa pagana de Dionís, i que s’allargava diverses jornades. A altres indrets, com a Capadòcia, Síria o Constantinoble, l’Epifania era dedicada tant al naixement com a baptisme. En el segle IV, aquesta festivitat fou admesa en la part Occidental en connexió amb la visita dels Mags i llur adoració a Jesús infant. Així doncs, l’Església oriental va fixar el 6 de gener com el Nadal de Jesús, mentre que l’Església romana el va fer en el 25 de desembre, tal com l’esmenta el Cronògraf del 354 en la calenda VIII (el vuitè dia abans de les calendes de gener). Aquest dia començà en el món cristià el calendari litúrgic. També es parla de la influència de l’emperador Constantí que a través de la proclamació l’Edicte de Milà, va afavorir la llibertat de culte i que el cristianisme sortís dels seus amagatalls i pogués estendre’s en els centres urbans. Actualment, les esglésies ortodoxes continuen celebrant Nadal el 6 de gener. Així i tot, tant Nadal com Epifania són festes que conserven elements d’origen pagà, on es poden trobar llurs arrels, fen palès la mescla de cultures, religions, mentalitats i rituals que ens mostren el lligam existent entre pobles. En altres paraules, les diferents tradicions que encara avui es practiquen durant el període festiu que van de Nadal fins a Epifania ens remeten a un passat llunyà en què els pobles indoeuropeus no coneixien les diverses distincions entre romans, grecs, celtes, germànics i altres. Les cultures, les religions s’alimentaven mútuament amb un transvasament no sempre harmoniós. Una lliçó que cal aprendre davant un món dividit.

Compartir el artículo

stats