Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Rafael Borrás

La vaga del 14-D, 33 anys després

Diario de Mallorca del 15 de desembre de 1988: «La huelga general de UGT y CCOO logró paralizar el país durante 24 horas».

Cal que digui, no fos cas que me n’oblidés, que conec, i pràctic, el costum de recordar els esdeveniments històrics en els seus aniversaris rodons. Però la conjuntura del present és també un bon motiu per a rememorar-los. En la situació sociolaboral d’avui ve a tomb recordar la vaga general del 14 de desembre de 1988, que –sense menystenir anteriors mobilitzacions socials en el tardofranquisme i en els primers anys de la recobrada democràcia- a molta gent de la meva generació ens va permetre viure «a peu d’obra» la llibertat segons el poeta Joan Margarit: «la llibertat és quan comença l’alba / en un dia de vaga general». S’escau recordar-ho en l’actual conjuntura de trivialització de la paraula «llibertat»!

Efectivament, a trenc d’alba d’aquell dimecres Mallorca –i la resta del Regne d’Espanya- era una societat en vaga general, ho era d’ençà que a les zero hores s’enfosquí el senyal de TVE. El dia acabà amb una gegantina manifestació pels carrers de Palma. El fet detonant de la vaga fou la posada en marxa pel Gobierno presidit per Felipe González d’un «Pla d’Ocupació Juvenil» que situava a les persones d’entre 16 i 25 anys en una mena «d’apartheid sociolaboral». Altrament dit, en termes tècnics, instaurava una regulació laboral de caràcter especial pel jovent (com encara ara sofreixen les empleades i empleats de la llar), extraordinàriament precaritzadora i discriminatòria que, entre altres coses, abolia el precepte de «a igual treball igual salari». Tanmateix, hi havia altres motivacions en la convocatòria a mobilitzar-se. No debades, la crida de CCOO i UGT a la vaga concloïa amb el següent reguitzell de proclames: «Joven: Por el derecho a un trabajo digno. Mujer: Por la incorporación al empleo sin discriminación. Desempleado: Por un plan de empleo para todos. Pensionista: Por pensiones suficientes. Eventual: Por la igualdad y estabilidad en el trabajo. Funcionario: Por el derecho a la negociación colectiva. Trabajador: Por el reconocimiento de la dignidad de tu trabajo. Todos, por una política favorable a la mayoría social. ¡JUNTOS PODEMOS!». Sens dubte, en aquests trenta-tres anys s’ha avançat molt en la conquesta formal d’aquesta mena de taula reivindicativa, però allò que en la conjuntura actual cal posar en relleu és la seva vigència pel que fa a la seua garantia material. No cal dir que la conjuntura sociolaboral dels nostres dies ve determinada pels estralls provocats -i que segueixen provocant- per les polítiques (a)socials de l’austericidi, singularment, les reformes laborals de 2010 i 2012.

Diario de Mallorca del 15 de desembre de 1988: «La huelga general de UGT y CCOO logró paralizar el país durante 24 horas».

Diario de Mallorca del 15 de desembre de 1988: «La huelga general de UGT y CCOO logró paralizar el país durante 24 horas». DM

Sigui com sigui, a parer meu, el 14-D, vist ara amb retrospectiva, va ser, sobretot, un toc d’atenció contra la precarització laboral i vital en general, però molt especialment del jovent. Les inseguretats i precarietats laborals es varen constituir en clau de volta de les polítiques neoliberals, que, al so del TINA (There is no alternative), és a dir, del «No hi ha alternativa», o «No hi ha elecció» de Margaret Thatcher, s’estaven imposant arreu.

Amb estires-i-arronses, en aquests darrers trenta-tres anys s’ha consolidat un quadre sociolaboral juvenil de primeres experiències laborals frustrants; de temporalitat extrema; de becaris i becàries explotats; de noves generacions de falsos autònoms; de prolongades transicions ocupacionals amb baixos salaris i minses cotitzacions a la Seguretat Social; de sobrequalificació per a l’ocupació trobada (però, majoritàriament, no desitjada); de joves emigrats als quals la ministra, d’infaust record, Fátima Báñez va tenir el desvergonyiment de descriure com a «mobilitat exterior»; de ser les víctimes més visibles dels treballs amb plataformes digitals, que en són molts més que els/les riders; de carreres professionals –en molts casos amb un enorme esforç en formació de la gent jove i econòmic de les famílies- que no garanteixen, ni de bon tros, que els ascensors socials deixin d’estar avariats; de ser les principals víctimes de l’extracció de renda dels rics als no rics mitjançant l’habitatge pel cercle pervers en el qual els pobres no poden comprar, i, en el millor dels casos, amb un esforç salarial que els empobreix, lloguen als rics que sí que poden comprar; etc.

Tanta sort de les resistències que, tot i no capgirar el guió neoliberal, han dificultat la normalització ecumènica de la cantarella segons la qual el fet normal és que les noves generacions visquin pitjor que les precedents. Ara, amb la negociació sobre la compromesa derogació de la reforma laboral de 2012, hi ha una bona oportunitat per seguir resistint amb més intensitat. Les notícies que, mentre escric aquestes línies, m’arriben semblen indicar que no hi ha massa pulsió derogatòria en assumptes cabdals, com ara externalitzacions, temporalitat, o acomiadament. Veurem com es conclou tot plegat. Tant de bo que, trenta-tres anys després d’ haver tastat la llibertat «margaritiana», comenci l’alba d’unes relacions laborals que garanteixin vides no precàries.

Compartir el artículo

stats