Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Bernat Jofre

Vaccins de postguerra, una historia real

Nota de l’autor: a totes aquelles nines a les quals se’ls prengué la joventut, la possibilitat de prosperar i les ganes de viure.

L’any 1940, hi va haver un dia que no vàrem entrar a classe. Després del «brazo en alto», les «hermanes» ens varen dir que estiguéssim al pati, en filera, divides per anys. Les més grans devora la paret, fent cuadrícula. I així successivament. Feia una humitat insuportable: el ploure havia acabat de banyar el seu pedrís, la qual cosa n’augmentava la sensació. Ningú sabia de què es tractava: ja havíem cantat el «Cara al sol», no era normal torbar-se més per entrar a la lliçó. No era el «Domund», i tampoc devia ser una visita important: quan venia el Bisbe, ho sabíem molt abans. Si alguna anava una mica descambuixada, les pròpies religioses la pentinaven. Calia aparentar normalitat, quan venia Sa Eminència.

Aquell dematí, emperò, formàvem un tant sorpreses. Però no pareixia que ens anàssin a renyar. La qual cosa era usual en Sor Catalina: li molestava molt que jugàssim a corda. No podia consentir veure com se’ns aixecava la roba amb els nostres botets. Deia que era indecent, que les senyoretes havíem de fer randa i cal·ligrafia. En comptes de comportar-mos com a xotetes, deixant nues les cames. Cap de nosaltres hi veia el motiu: totes érem al·lotes, a la Caritat.

Però no, no era res d’això. Aparegueren dos homes vestits de negre, calçats amb unes grans i lluents botes: impressionaven. Mai els havíem vist. Un d’ells duia una espècie de maletí enorme. Amb el mateix escut que a vegades vèiem a les apotecaries: dues serps enfilades una damunt l’altra. Pareixia que manava, i amb una veu no amenaçadora però sí ferma ens ordenà que deixéssim nu el braç dret. D’esquena a mà. Totes li férem cas: des de les més petites fins a les que preparàvem l’ingrés a Batxillerat. Aquell senyor feia por.

Va ser minuts després que ho enteguèrem tot : aquells senyors eren metges o practicants. I havien vingut a l’escola a posar-mos una vacuna. Les més petites foren les primeres. Sor Arsènia anava davant, traient el bracet de l’escollida i tranquilitzant-la. L’altre individu li posava un cotó amb un líquid. Al darrera, el que ens havia dirigit la paraula anava picant.

Val a dir que mentre que el segon anava canviant d’agulla cada vegada que inoculava - per això aquella valisa - el primer aprofitava el cotó i l’alcohol per a dues o tres al·lotes.

Així va ser com en manco de dues hores totes vàrem rebre la nostra punció. Volguéssim, o no en tinguéssim cap ganes. Després, recordo com si fos ahir com se’ns va donar un sobre.

Mumare el va obrir: era un certificat de la Falange conforme m’havien posat una injecció contra la pigota. Una de les meves companyes, amb família al Sagrat Cor, m’explicà dies després que igual havien procedit allí. Això sí: després de la vacunació, es va donar un tassó de llet a cada alumna.

I és ara, quan em queda menys que més, que me’n recordo d’aquelles vivències. Ara, que es necessita vaccinar els nins i nines d’un virus que mai m’hagués imaginat haver de viure.

Potser el meu testimoni doni una mica de llum a les actuals generacions.

Compartir el artículo

stats