El dia 13 de desembre, com cada any, s’inaugura oficialment —però que funciona molt abans d’aquest dia— la Fira de Santa Llúcia, una mena de mercat nadalenc que gira al voltant de la catedral de Barcelona. Arreu de Barcelona hi ha altres mercats i fires nadalenques, tanmateix aquesta és probablement la més antiga i la més coneguda, sobretot per les seves figures pessebrístiques, cap igual, fetes en fang i cartó, els esperats caganers burletes, el tió, arbres i tota casta d’adorns nadalencs. S’aconsella que cal passar dues vegades per aquesta fira, una durant el dia i l’altre quan ja és fosc i així gaudir del seu particular encant. Hi ha tres moments importants que, com si fos un ritual, es repeteixen any rere any: la il·luminació nadalenca dels carrers principals, les fires i la tradició pessebrística, amb concursos inclosos. Això ens situa en un temps festiu, totalment diferent. En general es respira jovialitat. En el meu pas per Alemanya, són típics els mercats nadalencs amb una gran varietat de parades i una oferta ampla de productes artesanals. Munic, Bautzen, Augsburg, Dresden, Frankfurt, Colònia, Berlín, són algunes de les ciutats on hom pot aprofitar-se d’interminables exposicions preparades minuciosament durant tot l’any per a tal circumstància. Sant Nicolau o Santa Claus o Pare Noel, el 6 de desembre, o Santa Llúcia el 13 de desembre, donen el xut d’honor a les festivitats. És el moment de preparar la casa amb l’arbre i el pessebre o altres guarniments, segons criteri de cadascú, ja que és l’espai principal de la nostra existència, talment un omphalos que ens situa al bell mig del món. La casa —deia Mircea Eliade— és un microcosmos, és el llindar que separa dos espais, l’extern de l’intern, perquè la llar és considerada el centre de tot. En l’antiga Roma, els déus domèstics (lars, penats i manes), tenien cura de la llar i de la sort dels qui l’habitaven, i va romandre per a molts segles, l’epicentre d’allò que de sagrat i de màgic hi ha en cada morada. Més encara, la força de la llar resideix o se centralitza en una àrea determinada, la cuina, que és una mena d’altar domèstic on convergeixen els elements vitals tant de l’existència material com de l’espiritual i cerimonial. A Itàlia, per exemple, el ritual nadalenc per excel·lència és aquell de la soca, és a dir, un gran tronc de fusta que havia de cremar el màxim de temps possible —si és que arribava— des de la vigília de Nadal fins a l’Epifania. Tan important fou aquest ritual, que en algunes regions la festa de Nadal s’anomenava també la Festa del Tió o del Tronc. Tot això té un rol molt simbòlic, àdhuc màgic, des del moment que la llum i la calor del sol decreix fins que torni una altra vegada a allargar-se i ens convida a recollir-nos en la llar, a prop del foc de la foganya. És el foc que s’encén en la llar, que simbolitza el pas solsticial, al·ludint a la calor i a la llum del sol. Tot plegat simbolitza la cerimònia de la combustió i, per tant, de l’eliminació, tant de l’any que estem a punt d’acabar com de totes les desgràcies que ens ha portat. El foc ho consumeix tot, sent capaç d’escalfar i il·luminar, cremar i destruir, ajudar o fer mal, connectant-se simplement com a element vital, resolutiu; en conseqüència, en tots els sentits, vigorós i enèrgic. Es diu que el món jueu reconeix en quin temps de l’any es troba gràcies a les olors, sabors i aromes que afloren de la cuina. A través dels sentits més bàsics es perceben els talents de l’esperit. Mentre les teologies canvien i les creences poden morir, els aromes sempre romanen en la memòria de qualsevol jueu. El cicle gastronòmic roman. La Pasqua és el pa de la pobresa, amb llàgrimes d’aigua salada i el rave picant de l’amargor. Ruth és crema i pastís de formatge, i l’Any Nou és la dolçor de les pomes i la mel. Esther ve amb la llavor de rosella, i els Macabeus amb nous. És una deliciosa lletania d’esdeveniments que commemoren els dies, tràgics i ensems favorables, al voltant de la cuina, l’ànima de la llar jueva. La visibilitat ens la dona la Menorà, aquell canelobre de set braços, un veritable far.
Nadal és com un midraix. Però, què és un midraix? Heus ací la pregunta. Cal començar amb una premissa: si hom s’interessa per aquest tipus de literatura, el primer que ha de fer és llegir la Bíblia amb intel·ligència i així ampliar els coneixements sobre com ha arribat a ser escrita aquesta gran biblioteca. El sentit més literal de midraix és «comentari». Així doncs el terme midraix representa els esforços realitzats pels estudiosos per a demostrar, analitzar i disseccionar la història bíblica, a la recerca de significats ocults, amb la intenció d’omplir els llocs buits i cercar les entrades que condueixin a la veritat. El midraix el que fa és revisar els textos, busca indicacions, pautes, previsions i interpretacions. Demana una mirada profunda i atenta; per tant, el sentit és tornar a les històries antigues del passat per a trobar-ne una nova il·luminació per al present i el futur. D’aquí que pel cristianisme les històries que es desenvolupen al voltant del naixement de Jesús han captivat la imaginació d’infinitat de persones, creients o no, i formen part ja del nostre imaginari col·lectiu, conscientment o inconscientment, a través de magnífics tresors com els himnes i les nadales, les poesies i la prosa, les pel·lícules i la música. Nadal és la festa de la família, l’anhel d’estar junts i la joia d’intercanviar presents. Forma part de la nostra memòria tribal on es barregen infinitats d’emocions, vivències, experiències viscudes, que ens fa incapaços a vegades d’ordenar-les cadascuna en el seu calaix, fins i tot les que ens fan mal i oprimeixen el nostre cor, la dels éssers estimats que ja no hi són. Cada any narrem les nostres històries, que constitueixen part del folklore de la nostra civilització i ens abracem a elles amb tenacitat irracional. Els relats sobre el naixement d’una persona només apareixen quan en la vida adulta, adquireix gran rellevància per al món. Els relats de Nadal il·lustren el midraix cristià d’una manera molt més concentrada que en qualsevol altra del Nou Testament, però l’únic fet històric evident que podem trobar en tals narracions és que Jesús va néixer. És humà, ningú arriba a aquest món de cap altra manera. Betlem, la concepció miraculosa, els senyals celestials, les ofrenes dels mags, la visita dels pastors, l’assassinat dels sants innocents, la fugida a Egipte i probablement els noms de Zacaries, Isabel, Josep i Maria són productes del midraix o, si més no, hauríem de considerar i explorar tals possibilitats. La gran lliçó del Nadal, que va més enllà de tot el que l’envolta i que, en definitiva, és totalment superflu és, precisament, la simplicitat, la d’un nen embolcallat dins d’una menjadora. Si Nadal és, malgrat el nostre consumisme desmesurat, inversió de valors, això significa que si no té un punt de revolució, no és res. He somiat, deia Martin Luther King, que, un dia, jauran junts l’anyell i el lleó, que tota persona podrà descansar sota la parra i la figuera, i que ningú no tornarà a tenir mai més por.
