Mirar postals antigues no té perquè ser sempre un exercici de nostàlgia ni una invitació a pensar tot el que hem perdut amb els anys. És cert que de vegades, quan comparam com era un paisatge –sobretot de la costa- fa dècades i com és ara no podem sinó lamentar el desequilibri entre el que hem pogut guanyar i el que hem perdut pel camí. Això, malauradament, també passa de vegades amb el patrimoni arquitectònic: tantes obres desaparegudes o fetes malbé per decisions que, volem pensar, avui serien difícilment justificables. De fet, vivim en un país on existeix una vertadera curiositat per les fotos antigues, com demostren la quantitat de publicacions que se n’han fet i segueixen fent-se i els diferents blogs o espais que ocupen a les xarxes. Però justament, si ara parlam de postals antigues, el que no volem és caure en el que dèiem al començament: en el lament o la nostàlgia (una nostàlgia que, convé recordar-ho, s’hagués pogut evitar en molts de casos si no hagués primat amb tanta freqüència l’avidesa del benefici ràpid o els interessos particulars per damunt de l’interès general).
Mirar postals antigues, a part de per conèixer millor la nostra història, ens hauria de servir també per projectar el futur. És a dir no només per aprendre dels errors per no repetir-los, sinó també per decidir comparant amb la situació actual, què és allò que vertaderament valoram d’aquell passat i ja forma part de la nostra memòria, què és allò que estimam, on ens reconeixem, i què és el que no volem perdre quan projectam el futur.
Tot això ve per la recent aprovació inicial del Pla General de Palma, de la qual ja en parlàrem a l’article anterior publicat en aquesta mateixa tribuna, La ciutat que volem, i on ja comentàvem la importància d’aquesta figura en la definició de Palma a les properes dècades.
I què li podem demanar a un pla general? Primer de tot, com és lògic, que proposi un model de ciutat. Però clar, un model és una idea abstracta i per bona que sigui teòricament, l’èxit de la seva aplicació dependrà sempre de com aconsegueix adequar-se a la realitat sobre la que vol actuar. I per això fa falta conèixer molt bé aquesta realitat.
Palma és una ciutat que gaudeix d’una situació geogràfica privilegiada, oberta a una badia orientada a sud, d’un gran patrimoni històric i arquitectònic i amb una mida encara amable que convida a què s’hi pugui viure bé. Però també és una ciutat que ha crescut malament i que ofereix exemples d’un urbanisme que mai s’hauria d’haver permès i que ara és molt mal de corregir. Les zones turístiques de costa a llevant i ponent de Ciutat, els polígons d’habitatges perifèrics, un eixample amb molts de carrers sense ànima, són exemples de tot allò que no resisteix cap comparació amb el que parlàvem de les fotos antigues.
A tot això hi hauríem d’afegir altres decisions heretades que potenciaren un tipus de mobilitat que ho sacrificà tot al domini del cotxe privat: una via de cintura mai pensada com una infraestructura que es pogués reconvertir en via urbana, una autopista davant la Seu, un aparcament davall la plaça Major...
Són circumstàncies, és cert, en què s’hi poden trobar totes les ciutats, circumstàncies a més molt males de reconduir, però que precisament per això val la pena intentar-ho. Ara que fa uns dies que ens ha deixat Oriol Bohigas, als 95 anys, és bo recordar el canvi que realitzà a la Barcelona preolímpica durant la seva etapa a l’Ajuntament de Barcelona, un canvi que ell resumí en poques paraules: monumentalitzar la perifèria, sanejar i modernitzar el centre. I podríem afegir també, obrir la ciutat a la mar (l’altra gran assignatura pendent de Barcelona). Un canvi que ja ha quedat com exemple de transformació i recuperació d’una ciutat, i que ell pogué realitzar, primer per l’encert del diagnòstic i després per la gran feina que dirigí amb el seu equip des de l’Ajuntament, amb tot el recolzament polític necessari.
Cada cas és diferent, és cert, però sempre per començar fa falta el mateix, un coneixement exhaustiu de la ciutat, una idea o un model que s’hi vol aplicar i la ferma voluntat d’aplicar-lo a partir de la feina d’ajustar-lo a la realitat, una feina que només és possible des d’aquest coneixement exhaustiu que reclamam.
I això és el que hem de reclamar a un Pla General que aquests dies els ciutadans poden consultar a les sales de la nostra seu col·legial: encert en el diagnòstic i encert l’aplicació del model que es vol aconseguir. Si no, pot passar que les propostes no serveixin per reconduir una realitat que voldríem millorar i que la ciutat continuï creixent amb la mateixa inèrcia de sempre, sense cap transformació ni millora; sense cap correcció dels errors dels passat i sense caràcter. I que les promeses es quedin només en imatges promocionals, com les que han acompanyat la seva presentació, postals de colors que mai podran millorar les fotos antigues.
Per tot això, per evitar-ho, vos convidam a visitar l’exposició del Pla General que hi ha a la nostra sala d’exposicions, perquè pugueu fer-vos una idea de les seves propostes i contribuir al debat necessari sobre el futur de Palma, sobre la Palma que volem.
