Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Martí Àvila i Serra

«Petits casos» en l’Església espanyola

Fa poc el portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola, Luis Argüello, va fer unes declaracions que varen aixecar gran polseguera entre els mitjans de comunicació i per qualsevol persona que tingui dos dits de front, siguin aquestes creients o no, dient, en relació amb els nombrosos abusos sexuals contra els infants que han anat apareixent en l’Església espanyola des de fa algunes dècades, que «només són petits casos», com si tot depengués de la quantitat per a ser considerat rellevant, perquè relacionats amb altres estaments, com la Federació Internacional de Futbol o el Comitè Olímpic Espanyol, és menor: el percentatge és tan sols d’un 0,8%, justificant així que tothom posa el focus només en l’Església, una Església perseguida i maltractada, quan en altres esferes de la societat civil tals abusos són més freqüents, especialment en l’àmbit de la família. Cert, els abusadors són, sovint, de l’entorn familiar o de confiança. Cal tenir-ho present sense cap mena de dubte, però no és excusa per tirar pilotes fora; és a dir, desentendre’s de l’afer o donar respostes ambigües. No obstant i això, a aquest monsenyor i tants d’altres capellans que diuen que tot ho fan per Déu, quan Déu no té cap necessitat de res, li hauríem de recordar —tot usant els mateixos arguments amb els quals sovint es defensen—, el que diu Jesús en l’evangeli, si feu mal a un d’aquests petits, valdria més que li pengessin al coll una mola de molí i l’enfonsessin enmig de la mar (cf. Mt 18, 6-7). El text parla de fer «caure en pecat a un d’aquests petits», argument típic d’una teologia de l’home-dona caigut. Més enllà de les distintes interpretacions del text, amb les que no vull entretenir-me, ressalto que, baldament fos un, un tan sols, ja és molt greu, perquè destrueixes una vida, i aquesta, si seguim les ensenyances evangèliques, teològiques o purament humanes, no té preu, ni es compra ni es ven; és un do, el més preuat que podem tenir. Abusar sexualment d’un infant, ja la mateixa frase dita o escrita, et posa els pèls de punta —de la qual fins fa no gaire hi havia escàs coneixement i ressò mediàtic—, et crea tal desassossec que ets incapaç de discórrer apropiadament; més encara, si penses que podria haver estat el teu fill o filla una de les víctimes d’aquests depredadors. Un tan sols, és un, però són tots, perquè res del que és humà m’és aliè, tot m’afecta i m’involucra, segons la sentència de Terenci, amb la qual estic completament d’acord. Els infants són els éssers més confiats que hi ha a la terra, la seva mateixa psicologia o naturalesa els apropa als altres, ja que no poden subsistir per si sols. Necessiten als altres, confien plenament en els pares i en tota persona que pertanyi a la cèl·lula familiar. Quan, dissortadament, caus en mans d’un d’aquests malalts sexuals, tot s’enfonsa, fins al punt que l’infant comença a sentir-se culpable i no hi ha cosa pitjor que viure culpabilitzat. La por, la vergonya i la mateixa intimidació que exerceix l’agressor, s’apodera d’aquestes criatures i la ferida psicològica, com si no fos prou profunda, es fa encara més fonda. Resulta una experiència terrible que deixa seqüeles perdurables. Aleshores, com gosa esmentar el secretari de la Conferència Episcopal Espanyola, què són únicament «petits casos», com si digués que no tenen cap mena de pes, quan són realment fets d’una gravetat extrema?, perquè s’està destrossant una vida. La institució eclesial espanyola en comptes d’assumir la seva responsabilitat, sempre es posa a la defensiva, o es pensa que n’hi ha prou en reconèixer-los, i que indemnitzar a les víctimes l’eximeix de la seva culpa. Endemés, alguns bisbes han encobert els seus sacerdots, pensant així que protegien a l’Església, però el que feien era desentendre’s de les possibles víctimes. I després dirà, quan tota la gent li reprotxarà les seves paraules, que han estat extretes del seu context de manera malèvola, que no volia dir això, quan tots ha entès el mateix. Sempre hi ha la tendència a tirar la pedra i amagar la mà o treure’s les puces de sobre o a amagar el cap sota l’ala. Hem volgut usar els refranys per esmentar que, malauradament, la responsabilitat no figura com un dels valors més habituals en l’ésser humà, per ser massa exigent. Això em recorda una història rabínica del rabí Schneur Zalman, el rav de la gran Rússia, explicada per Martin Buber i que té com a protagonista a Adam que, després d’haver menjat la poma, s’amaga de la presència de Déu. Rere el mite, una ensenyança. És més fàcil esfumar-se i desaparèixer; el difícil és assumir l’obligació, el compromís de donar explicacions. Segons aquesta accepció, hom no pot amagar-se i fugir de la vida viscuda, quan el que s’ha de fer és rendir comptes de la pròpia responsabilitat, perquè si no és així, aleshores l’existència es transforma en un mecanisme d’amagament, sobre el qual anem construint una imatge falsa. Es crea, doncs, una nova situació que, de dia en dia i d’amagament en amagament, és cada vegada més problemàtica. No es pot esquivar un assumpte tan greu, i a més d’aquesta manera tan maldestra. Els menors que pateixen abusos sexuals són víctimes de conductes inadequades, especialment d’adults —cert, que també la pot exercir un altre menor—, en les quals són convertits en objectes. Abusar sexualment d’infants és un delicte molt greu i que el dret penal, que està en revisió, castiga severament. I tota persona, sacerdot o no, i aquells que l’han encobert, han de ser jutjades segons aquest dret. A banda d’això, segons dades de Save the Children respecte a Catalunya, per exemple, diu que gairebé un de cada cinc persones ha patit algun tipus d’abús durant la seva infància. Desgraciadament, aquestes estadístiques són molt elevades, però hauríem de saber quin tipus d’abusos són, si són només els sexuals o si n’hi ha d’altres que no tenen res a veure amb els suara esmentats, tals com danys físics, emocionals, negligència, abandó, etc.; tanmateix, allò que no canvia és el percentatge: un de cada cinc ha sofert violència o constrenyiment.

Es podria començar, per renovar el Dret canònic que a hores d’ara contempla realitats i fets obsolets

decoration

Mentre que en altres episcopats d’arreu d’Europa s’han posat a investigar els possibles abusos dels seus membres, l’espanyol, per ara, s’hi nega. Certament que cal discreció i protegir a les víctimes de la remor mediàtica. D’això darrer, totalment d’acord. Prou penes passen els qui han de declarar davant el jutge i rememorar el tràngol que varen sofrir primerament. Els bisbes ja poden fer esforços en aprovar documents i decrets per a protegir els menors, que mai és de menys, però el que cal és netejar parròquies, seminaris i noviciats de personatges indesitjables. Es podria començar, en l’àmbit general, per renovar el Dret canònic que a hores d’ara contempla realitats i fets obsolets.

Compartir el artículo

stats