Tots tenim a l’abast dies especials, dates assenyalades en color vermell al calendari. Només és que de cop i volta t’adones de la importància d’aquell dia, com quan et disposes a començar la jornada laboral i veus que tot està encara per fer, i que de tu depèn en bona mesura que les coses vagin d’una manera o una altra. Aquests instants es presten sovint a una serena meditació: els carrers són encara buits i la fosca no ha abandonat del tot el seu imperi, de manera que durant el teu deambular et venen al cap persones i situacions gràcies a les quals tu ets vulguis o no així com ets, i no pots ni vols fer res per evitar-ho.
Aquest seria el cas de la meva parella, na Maria Bel, que tot just avui compleix anys en una plena i merescuda jubilació com a mestra d’escola. Potser pensareu que això -el fet de complir anys, vull dir- succeeix de manera cíclica cada 365 dies i així és, afortunadament. Però vet aquí que n’arriba un en què t’adones de la magnitud d’aquella persona i del pes que ha tengut i té en la teva vida, com a companya però també, i sobretot, com a dona i com a mare dels fills que junts heu portat al món. Així vaig tractar d’expressar-ho un dia en un poema titulat La meva veritat i que si fa no fa diu així: La meva veritat / du per pròleg la teva declaració / davant la meva indecisió, / i per colofó / tres formosos fruits / de preludi de primavera; / la meva veritat / és el nítid reflex dels teus ulls / i la teva rialla sense traves, / el teu bes sense reserva, / la bondat del teu nom, sense matisos.
Gràcies per ser-hi, i per tant i tant com ens has donat.
Molts d’Anys, Maria Bel!
