El seu nom és Jesús Monzón Reparaz (1919-1973). El 1931 funda el Partit Comunista a la molt conservadora i catòlica Navarra. Entre 1971 i 1973 dona forma i dirigeix l’Institut Balear d’Estudis de Direcció Empresarial (IBEDE), l’escola creada per Manolo Bonet, Jeroni Albertí i Damià Barceló amb l’objectiu de formar als empresaris pels nous temps que venen: els de la democràcia.
És un personatge per al cinema, la història i la novel·la. Almudena Grandes el converteix en un dels protagonistes d’Inés y la alegría i en fa la següent descripció: «Inteligentísimo, ambiciosísimo, comunista, valiente, atractivo, soberbio, seductor, egocéntrico, brillante, temerario, capaz, aventurero, reservado, conspirador, imaginativo, convincente, seguro de sí mismo, generoso, mujeriego, simpático, maquiavélico, elegante, comprensivo, astuto, cortés, exigente, cínico, selecto, culto, políglota, intrigante, sofisticado, vividor, político, amable, cosmopolita, complicado, sensual, peligroso, dominante, perverso, poderoso, gourmet, buen conversador, mejor escritor, inmejorable organizador, demasiado exquisito para despacharlo con la etiqueta de un simple burgués, cultivador experto de todos los placeres refinados y de alguno que no lo es tanto, con una formación teórica solidísima, unas dotes de mando extraordinarias, una facilidad innata para enamorar a las mujeres, un carisma como hay pocos y los escrúpulos justos, ni uno más”.
Quan el cop d’Estat liderat per Emilio Mola triomfa el 1936 a Pamplona, fuig a la zona republicana. Ho fa gràcies als seus amics de dretes, amb els quals ha signat un pacte no escrit d’ajuda mútua quan veuen venir la guerra. Es converteix en governador civil d’Alacant, entre altres càrrecs. Derrotat, fuig a França. Mentre els líders comunistes com Santiago Carrillo o Dolores Ibárruri, La Pasionaria, es refugien a Mèxic o Moscou, Monzón lluita contra els nazis i es controla el partit al sud d’Europa. El 1943, s’entrevista a Madrid amb Joan March, quan el financer s’allunya de Franco pel seu suport als nazis.
El seu ateisme militant i mantingut fins al dia de la seva mort a una clínica de l’Opus Dei a Pamplona, no li impedeix criticar els enfrontaments de la República amb l’Església.
El fet més controvertit de la seva vida és quan l’any 1944 organitza un exèrcit de 5.000 guerrillers i envaeix la Vall d’Aran amb l’objectiu de provocar una reacció dels aliats contra Franco. Fracassa. Carrillo el culpa i, segons algunes fonts, mana assassinar–lo o el delata. És expulsat del PCE i no el rehabiliten fins al 1986. Detingut per la policia franquista a Barcelona, se salva de l’escamot d’execució gràcies a la seva amistat amb dirigents franquistes navarresos. Passa tretze anys a presó. Indultat, s’exilia a Mèxic on estudia màrqueting i dona classes a una institució de l’Opus. Torna a Espanya. Albertí el fitxa pel centre de formació empresarial. Mor de càncer el 1973.
A l’escola d’empresaris mallorquina és un líder absolut i fins i tot dissenya l’escut. Convida a alguns dels homes clau de la transició a debatre. Ho fan sota una constant vigilància policial. Venen Jordi Pujol, Ramón Tamames, Camilo José Cela, Fernàndez Ordóñez, Garrigues Walker… A l’IBEDE també hi ha Joaquim Molins, que després serà portaveu de Convergència i Unió al Congrés. La jove casta empresarial mallorquina omple les aules: Carles Blanes, Jaume Canudas, José Francisco Conrado... Gabriel Escarrer el defineix com «el gran Monzón» en una conversa amb Tamames. Fèlix Pons també l’assenyala com un líder nat. Albertí el recorda amb aquestes paraules: «Un gran humanista que ens il·lustrava amb les seves explicacions sobre l’economia o les relacions laborals. Era laic i ateu, però era capaç de programar conferències de bisbes d’ideologies molt diferents de la seva».
Massa polítics actuals solen argumentar, és un dir, amb paraules com «socialcomunista», «feixista», «franquista», «bilduetarra» i altres estupideses semblants. La història de Jesús Monzón demostra que la vida i la ideologia tenen molts caires, contradiccions i girs radicals. Trobar les raons o la part de raó dels altres, és senya d’identitat dels intel·ligents. La desqualificació general i l’insult a l’adversari, és l’argument final i trist dels mediocres.
