Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Miquel Àngel Lladó Ribas

25 N: què celebram?

És evident que el problema de la violència de gènere ha passat a ocupar un protagonisme mai assolit fins ara. Són multitud els actes que les administracions, ja siguin estatals, autonòmiques o locals, duen a terme durant aquests dies: declaracions institucionals, representacions i/o performances teatrals, taules rodones, debats, minuts de silenci... I és bo que sigui així, no debades una celebrada dita mallorquina diu que per massa pa no hi ha mal any, i més en aquestes qüestions tan sensibles i doloroses. La pregunta de fons és: serveixen d’alguna cosa, tots aquests actes? Quan dic «serveixen» em referesc a si són eficaços des del punt de vista de l’objectiu últim que pretenen: l’eradicació de la violència masclista en qualsevol de les seves formes i manifestacions.

Anem primer a analitzar allò que tenen de positiu. És clar que serveixen, aquestes campanyes. Compleixen una funció de conscienciació davant un problema que, lluny de remetre, es manté en unes xifres com més va més preocupants. Per ventura s’ha produït un cert estancament en les xifres de dones assassinades, però creixen de manera alarmant les violacions i/o agressions sexuals de tot tipus, especialment en el segment més jove de la població. Ho veim diàriament als mitjans de comunicació, que no cessen de donar notícies sobre casos d’abusos perpetrats gairebé sempre sobre dones, sovint afavorits per una pornografia extrema que les mostra com mers objectes de plaer i/o submissió en una espiral de consum cada vegada més violenta i agressiva.

El problema, al meu parer, és que potser no «calen» en un important sector de la població, que percep totes aquestes iniciatives sota l’etiqueta de la ideologia de gènere, simplificant així un problema que en realitat ens afecta a tots, homes i dones. Elles, perquè en són les víctimes principals, sense cap dubte, i ells, perquè per regla general prefereixen mirar cap a una altra banda, com si la cosa no anàs amb ells o fins i tot, en no pocs casos, perquè pensen que en el fons elles han fet alguna cosa per merèixer aquesta violència o menyspreu. Tenim un problema, doncs, mentre que paradoxalment la denominada perspectiva de gènere està present -teòricament, si més no- en pràcticament totes les polítiques que les diferents institucions duen a terme en el seu dia a dia.

Què està fallant, idò? A les Aules Feministes celebrades a Eivissa i Formentera el passat mes de setembre, el Sr. Enrique F. Sánchez Navarrete, director insular de la Delegació del Govern a Eivissa, va posar un exemple prou clarificador. Va dir que tots hem sentit -o vist, tal vegada- les reaccions d’alguns veïnats o persones properes a l’assassí en casos de violència masclista. «No m’ho puc creure, però si era una persona estupenda!», «Mai no vàrem veure o sentir res estrany», «Ell se feia amb tothom»... Allò que tractava d’explicar el Sr. Sánchez era que hi havia una profunda encletxa entre la percepció i/o el rebuig envers la violència de gènere -la ideologia o el posicionament teòric- i el dia a dia d’aquest problema, quan la dura realitat baixa a peu de carrer i ens interpel·la brutalment. Aquesta distància diguem-ne social es posa de manifest quan les coses succeeixen a prop i en conseqüència quan més contundent hauria de ser l’actuació de les distintes administracions a l’hora d’abordar el problema. N’hem tengut un exemple recent amb el cas de Mariluz Esún, la professora de l’IES Medina Mayurqa assetjada per un company de feina. No ha estat pròpiament violència de gènere, o almenys en el seu grau més esgarrifós, però no és de rebut que els protocols hagin fallat d’una manera tan estrepitosa deixant a la víctima de l’assetjament en una posició de gairebé absoluta indefensió.

De poc ens serviran els llaços, les proclames i els manifests si no actuam amb contundència davant tots i cadascun dels casos en què la verinosa serp de la violència masclista mostra els seus ullals letals, a això me referesc. I ho hem de fer tots, les persones que conformam la societat civil però també, i sobretot, les administracions en què recau la responsabilitat de tallar d’arrel un problema que no es pot resoldre únicament des de la ideologia i les bones intencions, i que demana protocols eficaços i actuacions contundents. El cas de la professora del Medina Mayurqa n’és un botó de mostra, i cal esperar que tant la Conselleria d’Educació com la resta d’organismes implicats en aquest lamentable afer en prenguin bona nota per tal d’evitar que situacions com aquesta o d’altres similars es puguin tornar a repetir.

Compartir el artículo

stats