Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Bernat Jofre

Gabriel Alomar i Villalonga, o la generació perduda

Gabriel Alomar, por Ramon Casas (MNAC).

«Quan un Govern intenta anar més enllà del seu àmbit polític, exerceix una tirania insuportable». Alexis de Tocqueville. Jurista, polític i historiador francès del s.XIX.

Aquesta setmana es duran a terme a l’Arxiu del Regne de Mallorca les jornades «El Moment Alomar», una iniciativa conjunta entre la fundació Emili Darder-Joan Mascaró i la fundació Gabriel Alomar i Villalonga, amb la coordinació del barceloní Institut Sobiranies. Causa un cert estupor a la vegada que vergonya aliena, però han hagut de passar vuitanta anys des de la mort de Gabriel Alomar i Villalonga que les institucions públiques locals se’n facin càrrec de l’impacte real del personatge. Un silenci massa prolongat, però gens casual: en tot aquest temps, Alomar ha estat conscient i inconscientment arraconat.

Com amb quasi tots els membres de famílies il·lustrades, benestants i fins i tot nobles que en el seu moment feren costat els ideals republicans. La llista és sorprenentment llarga, erudita i potent. D’una alçada intel·lectual, política, professional i empresarial notable: Antoni Maria Sbert i Massanet, Antoni Maria Ques i Ventayol, Alexandre Jaume i Rosselló, Francesc Villalonga i Fàbregues, Josep Tomàs i Rentería, Bernat Jofre i Roca, Emili Darder i Cànaves, Francesc de Sales Aguiló i Forteza, Miquel Arbona i Colom, Pere Antoni Reus i Bordoy... El fet no hauria de ser gens sorprenent. És un «déjà vu» que es dóna al llarg de la Història: un grup provinent de les elits econòmiques i socials dominants se n’adonen de la corrupció o el mal govern nacional i l’intenten canviar. Des de l’Atenes de Pèricles fins a la Declaració d’independència de les Tretze Colònies americanes. Passant per la presa del poder polític per part de la burgesia el 1789 a França, fins acabar a l’expulsió de Batista per part d’uns guerrillers amb títol universitari i milers d’hectàrees de canyissars com a patrimoni familiar.

La tesi que parla d’una II República gràcies a la classe treballadora és, com a mínim, discutible. Si bé és cert que sense la darrera i les seves revoltes molt probablement no s’hagués aconseguit l’objectiu, no ho és menys que foren empresaris, financers, metges, terratinents, advocats, hotelers, farmacèutics els qui portaren els temps i l’estratègia. En quant a les velles famílies illenques, tot i que oficialment es mostrava una franca animadversió envers la nova situació política, també és veritat que no foren pocs els seduïts entre els seus membres - sovint, entre els més joves - per la necessitat d’una regeneració nacional. Admiració tallada d’arrel per la por al sindicalisme, els moviments obreristes en particular i, sobretot, l’anticlericalisme confès - quan no era maçoneria reconeguda - d’alguns dels líders republicans. Aquestes qüestions, al si de la classe dominant espanyola, frenaren no poques posicions favorables a la implantació d’una nova forma de democràcia i, per tant, el recolzament unànime a un aixecament militar. Balears no en fóu una excepció.

Per tant, la força de les armes i la venjança personal s’imposà a la de l’intel·lecte. L’Espanya que va seguir a la Guerra Civil no va tenir un líder de prestigi, com tampoc es fa fer cap esforç per a integrar els vençuts. Ans al contrari: les llistes de represaliats ajudaren a l’endarreriment i l’autarquia en la qual visqué el país durant una dècada. I una corrua de brillants cervells emprengueren un penós viatge, quan no foren anihilats físicament. És el que intuí Unamuno al seu famós acte al Paranimf de la Universitat de Salamanca davant José Millán-Astray Terreros el dia del Pilar de 1936: «vencer no es convencer, ni conquistar es convertir». Malgrat el seu recolzament inicial a la rebel·lió armada, el filòsof basc ja veia que els insurgents no obrarien amb la mateixa alçada de mires que Benjamin Franklin i George Washington després de guanyar la Guerra de la Independència Nord-Americana. Quan, conscients de que era més important aixecar un nou país que donar feina als enterradors, perdonaren els derrotats enginyers anglesos de l’exèrcit anglès i els convidaren a quedarse al Nou Món.

Reivindicar Alomar i Villalonga és un acte de justícia. No tan sols per la seva tasca política, periodística o fins i tot poètica. Sinó perquè en fer-ho, retem homenatge a una generació perduda. Injustament condemnada a seure on ningú vol: al racó dels perdedors.

No estaria de més un reconeixement més actiu per part de les institucions a tots aquells que, en temps complicats i amb orígens complexes, feren del progrés social i la igualtat la seva bandera. Quan els més còmode hagués estat quedar-se’n al marge.

Compartir el artículo

stats