Els faraons egipcis tenien per costum eliminar qualsevol resta dels seus predecessors caiguts en desgràcia. Ramses II fou el rei d’aquesta pràctica. Els turistes que viatgen al país del Nil se sorprenen quan per tot arreu es troben escultures i temples dedicats a aquest monarca. És cert que governà seixanta-sis anys, però també ho és que reciclava escultures dels què havien governat abans d’ell. Els cristians col·laboraren en el genocidi monumental picant a martellades les cares dels temples. També es conegut que els soldats de Napoleó Bonaparte s’entretenien disparant contra l’Esfinx de Giza.
El costum s’ha mantingut fins aquí i fins ara. Seguim perdent patrimoni. No figura entre les prioritats de la immensa majoria dels polítics pressupostar els recursos necessaris per a la seva preservació. El turisme ha estat un gran depredador patrimonial. I no parlam només del paisatgístic.
Hispania Nostra és una entitat que publica una llista vermella del patrimoni en perill. Només hi figuren dos elements mallorquins. Un és el casal de Can Fàbregues, un edifici del segle XV conegut també com a llongeta de l’inquisidor Pere Gual. L’altre és el velòdrom de Tirador, construït entre 1898 i 1903. Com a instal·lació esportiva ja pot passar a la llista negra dels elements desapareguts perquè l’Ajuntament de Palma ha eliminat la pista. L’edifici de l’entrada, segueix a l’espera de rehabilitació.
Però la llista d’elements en perill és molt més àmplia del que Hispania Nostra ha recollit a Mallorca. El mateix ajuntament de Palma és el propietari del casal gòtic de Can Serra. Fa dècades que està tancat i apuntalat per risc d’esbucament. Ara el departament de Cultura elaborarà un estudi previ. Això és una petita passa, però ningú garanteix que s’aconseguiran els nou milions necessaris per a la seva rehabilitació.
El Castell del Rei de Pollença és «una ruina no consolidada», segons l’associació Amigos de los Castillos. El Castell d’Alaró també amenaça runa, malgrat ser propietat de l’Estat. Es confia que una propera transferència del domini al Consell de Mallorca permeti destinar els recursos i frenar el seu deteriorament, una responsabilitat de la qual Madrid ha abdicat durant més de cent anys. Cada cop que els blocs de pisos s’apropen a una de les possessions de la fora vila ciutadana, les cases entren en alerta vermella. A la ‘Guia arqueològica de Mallorca’, obra de Carlos Garrido, Javier Aramburu i Vicenç Sastre hi ha una curiosa foto d’un talaiot amb un cotxe ‘aparcat’ damunt. La llista seria llarga si no excedís de les possibilitats d’un article de premsa.
Molt més extensa és la llista negra, la dels elements perduts per a sempre. El poblat talaiòtic de Son Oms, Can Bonapart, el convent de Sant Domingo. El retaule de la capella de Santa Aina de l’Almudaina –avui a Portugal–, la part més valuosa de la col·lecció del cardenal Antoni Despuig subhastada a París devers l’any 1900, els enteixinats de la seu que acabaren a Christie’s de Londres, foren comprats per Govern i es cremaren el 2007 a un magatzem del Museu de Mallorca. El plat de la Llebre, –misteriosament robat de la mateixa institució museística–, els bronzes prehistòrics i romans que acabaren a Madrid, o els 28 molins de l’actual carrer Joan Maragall, que impressionaren el papa Pius IX. La porta de Bab–al–Kofol o de Santa Margalida, destruïda en una nit malgrat ser Monument Nacional, les murades renaixentistes de Palma…
És una realitat trista, molt trista, que la immensa majoria dels polítics que gasten sense límit en carreteres i grans infraestructures esportives o culturals, de vegades infrautilitzades, consideren una despesa supèrflua invertir en el patrimoni històric i artístic. És un problema de cultura. Es creuen faraons que menyspreen l’obra dels avantpassats.
