Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Miquel Àngel Lladó Ribas

Drets laborals i respecte als usuaris a SFM

Una de les frases que més record de mumare a l’època de la Transició espanyola cap a la democràcia era que, en parlar d’avanços i llibertats civils, tothom parlava de drets però que gairebé ningú parlava d’obligacions. Aleshores jo era jove i més aviat rebel, i si he de sincer només veia en aquella dita de mumare un residu de la ideologia franquista que vulguem o no va impregnar bona part d’aquella generació. Però a mesura que han anat passant els anys pens que potser no anava massa errada de comptes, mumare, i que aquella expressió seva no era sinó una manera de dir que tot dret comporta algun tipus de responsabilitat o obligació, ja que en cas contrari la balança pot desequilibrar-se i desembocar en situacions injustes i perilloses per a la convivència de la comunitat.

Ve al cas, la reflexió anterior, pel fet concret que tot seguit relat. Estació del tren des Pont d’Inca, dilluns, 15 de novembre. Plou. Els usuaris que esperen el metro (línia M2) de les 7.26 s’aixopluguen davall la marquesina situada vora les vies corresponents a la direcció Marratxí-Palma. El rètol lluminós que normalment anuncia l’arribada del tren comença a parpellejar; s’anuncia que avui és dia de vaga i que per tant alguns dels trajectes, normalment els que es corresponen amb les denominades hores punta, seran anul·lats. Rostres de resignació i comprensió davant les que hem de pensar que són justes reivindicacions dels treballadors i el personal d’SFM. L’anul·lació d’aquest trajecte comporta l’espera del següent tren, que no passarà fins d’aquí a 20 minuts, concretament a les 7.46, si no hi ha retard. La gent roman quieta i pacient, alguns mirant el mòbil i d’altres contemplant la pluja que no cessa i que colpeja el sòtil de la marquesina amb una cadència monòtona i persistent.

A la fi arriba el tren. Evidentment als usuaris que esperaven el trajecte de les 7.20 s’hi han sumat els que habitualment agafen el de les 7.40, la qual cosa produeix que a l’andana hi hagi una concentració de persones molt superior a l’habitual. El comboi que s’acosta té únicament dos vagons, el corresponent a la locomotora i un d’auxiliar, i venen literalment «petats». Amb prou feines aconseguim accedir al seu interior, tractant en va de mantenir un mínim de distància a causa de la situació sanitària. El Govern, al meu parer encertadament, ha establert aquesta distància amb caràcter general en 1,5 metres als espais interiors; però és literalment impossible mantenir-la dins els vagons i hem de fiar tota la seguretat sanitària a l’ús de la mascareta, també racionalment obligatori. La gent es queixa, pens que amb motiu, perquè estam parlant d’un servei públic que hauria de garantir més que ningú la seguretat dels viatgers. El sentit comú indica que aquesta anomalia es podria haver solucionat afegint un o dos vagons més a les hores punta i en cas de serveis mínims, cosa que aparentment no comporta més personal o feina que la d’enganxar aquests vagons per tal que els viatgers puguin fer ús del tren en unes condicions dignes, tant pel que fa a la mínima comoditat exigible com a la seguretat sanitària, del tot imprescindible en aquests moments de pandèmia. De fet les reivindicacions laborals ja es manifesten d’alguna manera amb la reducció de freqüències, no és necessari jugar amb la salut i potser la vida dels usuaris d’SFM.

Torna a venir-me al cap la dita de mumare: «Tothom parla de drets però ningú parla d’obligacions». I em sap greu, de veres, però com més va més l’entenc, vaja si l’entenc.

Compartir el artículo

stats