Cada any, tots esperem, millor dit els qui tenen doblers són els qui esperen en deler, la llista de la revista Forbes pel que fa a les grans fortunes del planeta. Cal dir que hi ha escassos moviments, perquè fer-se milionari no és una cosa d’avui per demà. A l’Estat espanyol, Amancio Ortega ha repetit com l’home més ric, i el segueix, de molt lluny, la seva filla Sandra Ortega. Enguany ha augmentat la seva fortuna en més de deu mil milions respecte a l’any 2020 i es troba en el lloc número onze del rànquing mundial. Els primers llocs són els de sempre, Jeff Bezos i Elon Musk, que ara lluiten entre si pels vols turístics a l’espai. Trobar-se en aquest elenc dona prestigi i infla l’ego, baldament l’única aportació al benestar de la humanitat sigui acumular i acumular. Pura enveja. Segurament abans que acabi l’any o a principis del següent, amb bombo i platerets, vindran els beneficis anuals dels bancs a costa dels clients: CaixaBank, el BBVA, Banc de Sabadell i altres de la colla, que fa la impressió que mai estan satisfets del que guanyen, que no han crescut prou, ja que any rere any esperen sempre més i més. Quelcom semblant ho veiem amb el turisme, els turoperadors mai estan contents, cada vegada volen més gent, més doblers, més voltes ciclistes, més ral·lis, més tancar carreteres, més creuers a la badia, més carrers atapeïts, més cotxes de lloguer, més tràfic rodat, més contaminació, fins al punt que ens passarà com als venecians que quan arriben les èpoques fortes del turisme, fugen de la ciutat. Veiem un turista i immediatament s’il·luminen els ulls amb el signe del dòlar ($) com el «tio Gilito» quan veia possible ampliar el seu capital. Probablement no és massa popular esmentar tot això, però crec que hauríem d’anar per altres camins o obrir altres vies més raonables, i que no són pas les que he mencionat suara. Després venen aquells que diuen, talment un mantra, que tothom pot arribar a ser ric si treballa i si aconsegueix fer una gran guardiola; quin despropòsit, no! Mai he vist a cap persona que treballant es faci rica, si no és que li ha tocat la loteria o una herència d’un padrí llunyà que havia fet els seus diners a Cuba o a les Filipines. El màxim que aconsegueix una persona que treballa i té un sou raonablement bo —més enllà del sou interprofessional, sempre insuficient—, és poder fer un racó per anar de vacances o per si sorgeix algun imprevist. Ara ens veiem en la disjuntiva que tots els productes, de primera necessitat o no, han pujat un 15%, mentre que els sous pugen tan sols un 2% si és que arriben. Aquesta setmana el cost de la compra ha estat deu punt més que la setmana anterior. Si poso benzina, el mateix. I no diguem del consum d’electricitat, has de filar prim a l’hora d’encendre la calefacció o prémer el botó de la rentadora. Així no hi ha manera d’economitzar, fins i tot has de treure del raconet que tenies reservat. Si mirem al món de l’esport, especialment el futbol, hi ha per tirar-se els cabells. I mira que a mi m’agrada; però no el que hi ha al darrere, sobretot, l’exemple que ens donen alguns d’aquests futbolistes de més renom. Ah, els doblers! «Poderoso caballero Don Dinero» deia Quevedo. Hem caigut en el seu parany; potser l’hem idolatrat excessivament. La mateixa televisió, els aparadors de les botigues, i ara que vindrà el divendres negre (més conegut sota el nom anglès de Black Friday), proper a les festes de Nadal (quina casualitat) ens animen constantment al consum, a la seducció del benestar material, a la seducció del «sempre nou», de manera ininterrompuda i ensems omnipresent. Rebaixes, promocions, descomptes, estimulen la nostra libido compradora. A poc a poc ens deixem seduir, sobretot si hi ha doblers per a gastar. Aquí està el quid. Els doblers són el nostre maldecap de cada dia, principalment si surten més dels que entren, perquè aleshores els comptes no quadren. No cal ser una llumenera per veure això. Potser ens cal estrènyer el cinturó i rebaixar les nostres expectatives. Ara bé, aquests, els doblers em refereixo, no s’han d’arnar en els bancs que, per a tenir-los allà, ens imposen un munt de tributs; per tant, millor que circulin. Els diners són per a gastar, però raonablement. No hem de fer com aquella persona que per anar de vacances va demanar un préstec al banc, perquè així ho feia cada any, un deute que després havia de pagar amb gran esforç i privacions durant molt de temps.
Entre els anys seixanta o vuitanta del segle passat estava de moda un psicoanalista anomenat Erich Fromm amb llibres com La por a la llibertat, L’art d’estimar, La revolució de l’esperança, Tenir o Ésser, entre altres que, malgrat el temps passat, gaudeixen encara d’una innegable actualitat. Precisament l’últim que he anomenat és important pel que hem anat dient fina ara. L’autor presenta l’alternativa entre aquests dos verbs. Tenir és com una necessitat, per a viure hem de tenir coses, per exemple, doblers; ens ofereixen seguretat. A més, hem de tenir-les per a gaudir-ne. Viure per a tenir. Però si tenir és la nostra meta, aleshores tan tens tant vals; per tant, si no tens res, aleshores no ets ningú i no vals res. Sembla que les dades empíriques ens volen demostrar que tenir i ser són dues maneres fonamentals d’interpretar la nostra experiència, probablement les forces que determinen la diferència entre els éssers humans. Ser representaria la manera com hom afronta la vida, les decisions que es prenen, fracassos i èxits, sense esperar un resultat determinat o un fi que, peti qui peti, s’ha d’aconseguir de totes les maneres. Ser significa anar a l’essència de la individualitat i de la idiosincràsia i que no té res a veure amb l’egocentrisme. Lliure de les condicions materials. Chomsky assenyalava la confusió que hi ha quan se substitueixen els substantius possessius per verbs, a causa de la necessitat del consum. Potser les coses més importants són aquelles que no es veuen a simple vista, que resten amagades a les forces del materialisme més desenfrenat. El lema tan tens tant vals, desafortunadament, triomfa en la nostra societat. Jo abans era gairebé un ignorant respecte a marques de cotxes o de roba, desconeixia totalment les plomes i bolígrafs Montblanc, ni em preocupava si aquestes sabates eren Adidas, Geox o Camper i ara tot això ho tinc molt present. Si porto un jersei amb l’emblema del cocodril, tothom ja sap que porto un Lacoste, si condueixo una determinada marca de cotxe, la majoria ja sap si és d’alta gamma o no. És la seducció del fet de tenir que sovint passa per davant del ser.
