Aquest mes el Partit Comunista d’Espanya, compleix un segle d’història, un segle de treball incansable per fer d’aquestes terres un lloc una mica millor per viure.

Potser pareix que el seu paper fou anecdòtic, però la realitat és molt diferent, des del seu naixement un 14 de novembre del 1921, ha jugat i està jugant, per molt que pesi a molta gent, un paper clau a l’actualitat. Si fem una mica de resum, el PCE, jugà un paper clau per la consecució de la segona república, així com un paper central durant el govern del Front Popular del 1936. Durant la guerra civil i la dictadura franquista estigué sempre en defensa del legítim règim republicà. Fou gairebé en solitari amb el PSUC els únics partits que plantaren cara al règim feixista durant aquells 40 anys foscos de la nostra història. Va ser capaç d’articular un moviment democràtic de masses on no hi havia cap lloc de l’estat on no hi hagués resistència al franquisme.

Ja durant la transició el partit amb permís de Comissions Obreres, jugaren un paper fonamental en la redacció de la constitució espanyola (on la dreta franquista s’oposà), així com per la legalització de tots els partits. Aquests anys s’han idealitzat, però foren milers de persones repressaliades, executades, exiliades o empresonades, moltes d’elles segueixen al peu del canó. On sempre es defensà un programa polític alternatiu a Maastrich, i per tant al model neollibearal actual.

Així com durant la formació del front popular, el PCE, va impulsar el 1986 un moviment de confluència de tota l’esquerra de l’estat per crear Esquerra Unida, al calor de la lluita per a que l’estat no acceptés entrar a la OTAN, durant la traïció de Felipe González, amb aquella frase de OTAN de entrada no. IU/EU, fou i és clau per entendre la oposició a la construcció europea, el no a la guerra d’Irak o el paper clau en la crisi del 2007, on participà d’una demanda permanent de nacionalitzar sectors com la banca (per evitar les especulacions), les elèctriques o en la defensa dels serveis públics que el PSOE i PP, retallaven i privatitzaven de forma permanent. On tota la militància comunista i d’EU jugaren un paper actiu i fonamental en aquelles lluites.

Fins arribar al naixement de Podem i la creació de Unides Podem, on el PCE segueix jugant un paper clau de cohesió de l’esquerra que varen permetre a la organització marxista retornar al Govern de l’estat 80 anys després, amb la participació de gent com Alberto Garzón, Yolanda Díaz o Enrique Santiago.

Són difícils de sintetitzar 100 anys de lluita per la democràcia i la justícia social, amb els seus encerts i també les seves errades. Li devem tant, les nostres llibertats i drets tant individuals com col·lectius, i la història no s’atura, ja que per molt que molta gent vulgui fer veure, que el PCE és una organització anecdòtica, és tot el contrari, és més viva que mai ajuntant a Rivas el mes de setembre a més de 20.000 persones, segueix com sempre jugant un paper fonamental i el seguirà jugant, ja que la història segueix el seu curs.

El succeït els darrers 100 anys és de color vermell i de dues eines en particular, construïda amb sang de treballadores i treballadors per la democràcia, la justícia social i la transformació de la nostra realitat. Molts d’anys a totes les comunistes!