Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Joan Riera

Tempus est iocundum | Cal deixar de fumar

Tots tenim un amic que cada 31 de desembre es marca l’objectiu de deixar de fumar. De vegades aguanta els primers dies de gener. Uns pocs arriben al febrer. Una gran majoria, tornen a repetir aquest propòsit la següent nit de cap d’any. Sembla la prova definitiva de la teoria de l’etern retorn de Friedrich Nietzsche, segon la qual els fets succeeixen un nombre indefinit de cops de forma repetida. Si volem una versió actualitzada, seria l’argument d’Atrapat en el temps, la pel·lícula protagonitzada per Bill Murray i Andie MacDowell, que transcorre el 2 de febrer, el Dia de la Marmota pels americans.

El Dia de la Marmota pels habitants de les illes Balears és aquell en què un gran economista, un polític o un organisme de gran prestigi ens anuncia solemnement que el nostre model turístic està caducat i que cal cercar noves activitats econòmiques. Un, cinc o deu anys després, el mateix personatge o un substitut repeteix el missatge amb les mateixes paraules. I així des de fa dècades.

El darrer en fer-ho ha estat Rafel Ballester, president del Consell Econòmic i Social (CES). Acompanyat de la cap d’estudis de l’organisme, Anna Grau, assegurà el passat dijous que la crisi de subministraments «obre una oportunitat per allunyar-se del monocultiu turístic i diversificar l’economia de les illes».

Arguments no n’hi falten. L’any de la Covid, les Balears registraren una caiguda de la seva economia del 21,3%, gairebé el doble del conjunt d’Espanya. Aquesta desfeta fou especialment destacable en la facturació dels hotels (menys 70,8%), del transport (menys 52,9%) i del comerç (menys 21,%). No es tracta de seguir avorrint amb dades, però el virus reduí el nombre de visitants de devers vint-i-un milions a poc més de tres.

Però el CES aporta més arguments per advertir dels problemes estructurals del model: fa vint anys el producte interior brut per càpita de l’arxipèlag era un 25% superior a la mitjana nacional, enguany acabarà un 9% per davall. Una de les lectures possibles, no l’única, és que el valor del producte ha baixat molt. Això s’ha traslladat a una reducció dels ingressos per a una gran majoria dels treballadors. No es té prova en ferm que hagi succeït el mateix amb els empresaris del sector. De fet, durant anys han presumit de guanyar una quantitat de doblers indecent.

I què s’ha fet per canviar aquest model turístic que, segons els especialistes, està caducat, obsolet o malalt terminal? Gairebé res. A no ser que considerem un gran avançament vendre el patrimoni immobiliari i natural a estrangers. Ara mateix està a punt de vendre’s una gran possessió del Raiguer i un inversor manté contactes per comprar tota una illa d’edificis a Sant Agustí. Dues operacions conegudes el mateix dia sense aixecar un telèfon ni trepitjar despatxos influents. L’objectiu és substituir el turista d’hotel pel residencial. Convertir cada una de les illes en una gran segona residència, que es lloga per setmanes o mesos.

Si torna’m a la metàfora dels fumadors, és com aquells que es passen del tabac negre al ros. O dels havans a la cigarreta electrònica, que conserva gairebé totes les substàncies addictives i perjudicials.

La resposta davant l’alarma ha estat la de sempre. Robant les paraules pronunciades a la Cimera del Clima de Glasgow per boca de dos personatges tan distints com Boris Johnson o Greta Thunberg: «Bla-bla-bla». O patatim patatam. O nyic-nyic. Cadascú pot triar l’onomatopeia oratòria que més li vengui de gust. D’aquí a uns anys, si no hem mort d’èxit abans, algú ens tornarà a advertir sobre la caducitat del model turístic.

Compartir el artículo

stats