Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Bernat Jofre

Saber llegir, saber escriure, saber respectar

«Per a escriure, tan sols hem de tenir quelcom què dir», Camilo José Cela Trulock.

Arrel de l’atorgament del darrer Premi Planeta, s’han anat produInt certes reaccions dins el món cultural. Més específicament, d’insignes referents intel·lectuals del feminisme. En línies generals, fetes per part de persones que el nostre imaginari col·lectiu podem qualificar com a «rellevants». Com a mínim, fins a la setmana passada. En que més d`un va pensar que, endemés d’un premi per saber escriure, es podria convocar un altre de molt diferent: el de saber respectar. I és que arrel de la decisió del jurat del premi instaurat pel mític editor José Manuel Lara Hernández, hem assistit a un «dejà vú». L’enèsima polèmica que arrossegaran aquests premis: un milió d’euros al guanyador s’ho val. És a dir, al que Tom Wolfe batejà en el seu seu dia com «la foguera de les vanitats». Essent més precisos sobre el que ha passat, al que a mitjan del s.XVIII Choderlos de Laclos es va referir com el joc ( i el foc ) de les amistats perilloses...o de conveniència. Què ha passat, doncs? Diverses observacions, sense cap ànim de polemitzar. En primer lloc - i abastament comentat a l’ambient editorial barceloní - l’ofensiva de certes il·lustres ments, agafades en un fora de joc sense paliatius. Les que han estat glosant «l’inigualable veu femenina de Mola» des de 2017, amb les seves anteriors publicacions: La novia gitana, La red púrpura y La nena. És el que té escriure a sou - excel·lents honoraris, en alguns casos - i a cegues: quan surt la realitat, hom pot quedar en una situació més que compromesa. Llegir ara determinades crítiques literàries està fent esclafir de riure a més d’un - i una - dins el sector. I per cert: continuarà si segons qui veu retallats els seus ingressos com a prescriptora. En segon lloc, mantenir que un premi és bo o dolent segons el gènere del guanyador (o la seva utilització en els pseudònims) és, com a mínim, molt opinable. Fa centenars d’anys que els noms inventats són entre nosaltres. Des de sempre, acceptats com a convencions no escrites: si no es vol - o es pot, lamentablement encara és així - descobrir una determinada identitat, queda el recurs del pseudònim. Si bé desgraciadament ha estat la dona la que ha hagut de fer el camí invers per a poder publicar, no hi ha cap norma que prohibeixi el transvestisme literari per part dels homes. Dictaminar ara que s’ha utilitzat el gènere femení per assolir uns objectius sona a no saber interpretar certes normes del joc. A excusa. Més d’un ( i una ) es pregunta què hagués passat si els premiats tampoc haguessin volgut exhibir-se sota la cúpula del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Que el guardó l’hagués recollit l’agent literari dels autors. Doncs molt probablement, que s’hagués celebrat el Planeta com una conquesta més del gènere femení. Un pas més cap a la seva equiparació amb el masculí. Necessària i justa, tot sia dit. Més val no continuar... Ara bé, el tercer apunt del que volia parlar és que el certamen ens ha revelat les contradiccions en que pot arribar a caure el gènere humà. No ja per mantenir una postura ideològica molt determinada, sinó per intentar aguantar-la costi el el costi. Dic això perquè és ben possible que les mateixes que han dejectat Carmen Mola i el seu el trio d’escriptors hagin cantat ( i ballat ) sense cap problema cançons d’Antònia Font. Que com tothom sap, és un grup compost per cinc homes. Per finalitzar: notícies provinents del món llibreter feminista indiquen que en aquests moments es procedeix a la retirada de totes les obres de la l’escriptora virtual. Objectiu: esborrar Carmen Mola de l’imaginari literari de la dona. Encara que sigui anul·lar qualitat: tot i sabent que els anteriors llibres han estat un èxit d’acceptació i crítica - milions de còpies venudes entre Espanya i Sud Amèrica - aquí tan sols es pensa per raons de gènere.

La veritat, creia que ja havíem superat aquesta pantalla. La pregunta és si hem de deixar pels nostres fills o néts una societat tant segmentada. Fins al punt de retrocedir dos-cents anys. Quan per comprar un autor jueu - si publicava - s’havia d’anar al Call corresponent. O, ja entrat el s.XX, si l’interès era per un afro-americà, el camí més indicat era visitar Harlem. Per no parlar de les dones publicant amb el nom dels seus marits, fet encara relativament corrent i lamentable. Saber llegir, saber escriure i...saber respectar. Aquesta és la qüestió. Però no cremar escriptors ni llibres, com dominics inquisidors.

Compartir el artículo

stats