Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Rafael Borrás

Hem après alguna lliçó de la pandèmia?

Just abans de la pandèmia de la covid-19, en cada vegada més amplis sectors acadèmics i de l’activisme revifava el record d’aquella cèlebre frase de «l’autoregulació per a resoldre tots els problemes s’ha acabat: le laissez-faire c’est fini. Cal refundar el capitalisme (...) perquè hem passat a dos dits de la catàstrofe», pronunciada el 2008 per l’aleshores president de la república francesa –i avui condemnat per corrupció- Nicolas Sarkozy. No van ser res més que paraules vanes d’un presumptuós president dretà, i el capitalisme, lluny de refundar-se, va accentuar les seves característiques estructurals de les primeres dècades del segle XXI: 1. Redistribució negativa de la renda i la riquesa a la inversa, és a dir, d’allò que en sociologia es coneix com a Efecte Mateu, i que, resumidament, consisteix en aquella construcció social en la qual «el ric es fa més ric, i el pobre es fa més pobre». 2. La seva intrínseca dinàmica de creixement sense límits. Recordem que en el Sisè Informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) s’assenyala que l’única manera d’evitar el col·lapse climàtic és apartar-se de qualsevol model basat en el creixement perpetu. Doncs, mala peça al teler si, com sembla, la «nova normalitat» és només reverdir, i fer un poc, només un poc, més compassives aquestes dinàmiques prepandèmiques. El punt assenyat, com fa, per exemple, Andreu Missé en el seu article editorial del número d’octubre de la revista Alternativas Económicas, és proposar-se com a nova normalitat Superar el capitalisme.

Potser és arriscat qualificar la pandèmia com «la» catàstrofe, però, parafrasejant Sarkozy, si el 2008 vam estar a dos dits, a les Balears de monocultiu turístic el 2020 segur que hem estat a menys d’un dit de la catàstrofe. Tot plegat em fa pensar en aquell extraordinari text intitulat Mesurar les nostres vides: les limitacions del PIB com a indicador de progrés subscrit pels Premis Nobel d’Economia Joseph E. Stiglitz i Amartya Sen, i pel destacat economista francès Jean-Paul Fitoussi. Aquell informe recollia les conclusions d’un encàrrec formulat, precisament, pel mateix president de França que no va fer cas ni a les seves pròpies paraules sobre la refundació del capitalisme, ni a les conclusions i propostes d’aquests experts. El cas és que, en la presentació del citat informe, Stiglitz va pronunciar una frase molt potent: «El que mesuram afecta a les decisions que prenem». Fa tretze anys això era crucial, ara, en plena emergència climàtica i social, és una qüestió vital. Altrament dit: Per a imaginar una normalitat diferent de l’anormalitat prepandèmica, hauríem d’incorporar nous indicadors de mesurament.

En matèria d’ocupació laboral, continuam privilegiant les dades quantitatives de registres administratius pensats per a funcions diferents de les estadístiques (atur registrat, afiliacions a la Seguretat Social), i de productes estadístics com ara l’Enquesta de Població Activa (EPA) amb una metodologia que fa gairebé impossible distingir entre població ocupada i població subocupada, o entre població assalariada i/o autònoma i població precaritzada. I tanmateix, una realitat laboral tan complexa, i que genera profundes desigualtats com la insular requereix, a parer meu, mesurar el grau d’integració social del treball remunerat. És a dir, tant com la taxa d’ocupació o d’atur, hauria de preocupar-nos la taxa de pobresa laboral.

Vet aquí un altre exemple: Urgeix una nova mirada sobre l’eficàcia de les polítiques socials públiques. En aquest sentit, la prestigiosa Fundació ISEAK (Initiative for Socio-Economic Analysis and Knowledge) acaba de publicar un informe sobre «l’impacte de l’Ingrés Mínim Vital per Comunitat Autònoma». Pel que fa referència a casa nostra, la conclusió més cridanera és que «l’IMV a les Illes Balears no compleix el seu objectiu fonamental d’erradicació de l’extrema pobresa». La pregunta escaient és: No ha arribat l’hora de tenir un indicador d’efectivitat de les polítiques contra l’empobriment pròpiament autonòmiques, com, per exemple, la Renda Social Garantida (RESOGA)?

En qualsevol cas, les esfereïdores últimes dades de l’informe sobre l’estat de la pobresa a les Illes Balears de la Xarxa per a la Inclusió Social (EAPN), com ara que una de cada dues persones de les Illes té dificultats per a arribar a final de mes, i un 22% es troba en una situació de risc de pobresa, ens interpel·len, si més no per decència, a avaluar els «èxits» econòmics d’una altra manera a la mainstream d’abans de la pandèmia.

I, per a acabar: Per què no innovam en matèria social posant, com està fent Catalunya, en marxa un pla pilot per a implementar la Renda Bàsica Universal? Sens dubte, els seus resultats constituirien un potent indicador per avançar vers una normalitat en que es noti que alguna lliçó hem après de la pandèmia.

Compartir el artículo

stats