És analfabet funcional la persona que té dificultats en entendre un text i a la vegada en redactar-lo. Això és el que passa amb els nostres joves, hi ha una gran mancança de comprensió lectora i poca lectura, més embadalits en les xarxes socials on gasten el seu temps de manera idolàtrica. Sembla —segons estudis recents— que en les nostres escoles la competència lingüística en lectura, ortografia, vocabulari i sintaxi disminueix, malauradament, mentre creix la seducció gairebé irresistible d’internet que ens ho posa tot al nostre abast de manera immediata. Sí, una informació a l’abast de tothom, però un núvol de sabers desestructurats en els quals cadascú camina lliurement, sense mètode ni disciplina. Per exemple un jove de cada deu és incapaç de comprendre mal o no comprendre el que llegeix. Segons l’informe PISA, que avalua els sistemes educatius, mencionava fa poc que més del 20% dels joves de quinze anys presenten dificultats en la lectura. Amb tot, és un informe sempre controvertit, perquè no té en compte les característiques de cada circumscripció i la seva condició socioeconòmica. Vista la necessitat, en molts centres educatius, especialment a primària, posen en marxa projectes i iniciatives per a fomentar la lectura dels nostres infants o si més no, perquè agafin el gust per la lectura i el llenguatge, eina fonamental per al desenvolupament cognitiu. Tot comença en prendre part de manera conscient en l’aprenentatge. La parla sempre va adreçada a un altre i sempre compta amb una resposta, perquè és recíproca. El llenguatge és vital per a la supervivència. Pot semblar una obvietat, però el llenguatge ens ha format i ens forma com a persones, és el que ens fa humans, perquè les paraules són pensaments i sense llenguatge no hi ha soliloqui interior ni sistema per a expressar llurs idees. Entre la nostra capacitat biològica cap a la parla i la invenció cultural, el desenvolupament del llenguatge va ser possible. No naixem coneixent-lo, l’hem d’aprendre d’altres i tanmateix, no fa falta que ens l’ensenyin. En aquest sentit Darwin havia dit que el llenguatge és art i alhora instint. El llenguatge fa possible l’experiència, fins al punt que sense paraules no hi ha pròpiament experiència, la qual ens obliga a una constant recreació.
Les paraules defineixen allò que som, també el que podem arribar a ser. Construeixen mapes de sentit que ens ajuden a viatjar per les realitats socials, elaboren les etiquetes amb les quals classifiquem individus i grups que contribueixen a orientar-nos en els més variats contextos socials, àdhuc els més comuns com el d’home, dona, heterosexual, homosexual, blanc, negre, estranger, immigrant... Per tant, la contraposició entre dimensió descriptiva i dimensió performativa del llenguatge (vegeu Ludwig Wittgenstein i John Austin) assumeix una força particular quan impliquen categories socials. Des d’una perspectiva purament descriptiva, el llenguatge és com un mirall que es limita a reflectir els fenòmens socials, a encasellar-los, a distingir-los, a ordenar-los segons una jerarquia; però des d’una perspectiva performativa, el llenguatge és un potent instrument de creació i de transformació d’objectes socials, puix que té una extraordinària força normativa: les paraules tenen la puixança de donar vida i formen la nostra identitat. Aprendre a llegir, aprendre a escriure, com tantes altres habilitats adquirides, va afavorir la metamorfosi de la nostra biologia. El cervell d’un infant alfabetitzat fa que els seus sistemes de processament visual s’especialitzin per mitjà de la lectura, a més, milloren l’establiment de xarxes neuronals entre diferents parts del cervell, contribueixen al reconeixement d’objectes i habilitats verbals. La gent habituada a llegir es converteix en exploradora de paraules, capaç de reconèixer patrons en les paraules escrites que el nostre cervell desxifra inconscientment. No sé qui va dir que un llibre és un fragment de silenci en mans del lector; el que escriu calla i el que llegeix trenca el silenci. Pàgina rere pàgina, la història creix juntament amb la nostra imaginació i la màgia de fer-nos protagonistes de la lectura. Ja com adults, la cura del llenguatge no és una qüestió de detalls, un caprici o un luxe, és més aviat una responsabilitat, perquè allò que diem fa canviar els límits d’allò que pot ser dit; per tant, té la capacitat de modificar el que podem fer. Si no anem amb compte amb les paraules que utilitzem aleshores pot succeir que no serem capaços de controlar les nostres accions. L’acte físic d’escriure també comporta efectes cognitius amplis. El fet de posar-se davant un full en blanc i escriure ja ajuda a emmagatzemar la informació no tan sols en el paper sinó també en la memòria; ajuda a estimular les cèl·lules del nostre cervell. Escriure és l’art d’organitzar els pensaments i fer-los visibles en la pàgina, on adquireixen forma comprensible i compatible. L’escola, més concretament en l’educació secundària, s’ha oblidat —o va per aquest camí— d’escriure, ara tothom usa un Chromebook o qualsevol altre ordinador i quan s’ha de fer un treball, el que es fa és retallar, copiar i enganxar un text d’un document penjat a internet, per la via ràpida, sense primer haver processat la informació. Viquipèdia diu moltes coses, però les fonts s’han de contrastar. Llegir un llibre demana temps i els joves no volen perdre el temps amb aquests menesters. El catedràtic de literatura Antoine Compagnon en el seu meravellós llibre La segunda mano o el trabajo de la cita traduït per l’editorial Acantilado, explica que li agrada el segon temps de l’escriptura quan suprimeix, afegeix i reorganitza. Primer llegeix, després escriu; són moments de pur plaer. «Tot llegint, la lectura es pot interrompre en una frase. Torno enrere, reprenc la lectura. La frase rellegida es converteix en fórmula, aïllada del text. El fragment elegit es converteix en text: ja no hi ha fragment de text, una part de la frase o del discurs, sinó un fragment escollit, un membre amputat, posat a part. Perquè la lectura no és monòtona ni unificadora; la meva lectura fa explotar el text, el descompon, el dissemina. Per això —acaba dient—, la meva lectura procedeix d’un acte de la cita que disgrega el text i el separa del context». El text quan cobra vida a mesura que t’endinses, t’involucra en la seva història.
Avui es parla sovint de la introducció dels nous mètodes pedagògics en les escoles sense trobar-ne el desllorigador, centrats en l’adquisició d’habilitats socials i la creativitat dels alumnes. Molt bé, res a dir. Ara bé, hi ha un sector dins de l’ensenyament que no està gaire d’acord amb aquesta pretesa pedagogia «innovadora», perquè renuncia a qualsevol exigència cultural, a la transmissió sistemàtica dels coneixements disciplinaris, amb un rebuig creixent cap als exercicis de repetició i memorització. Fa la impressió que l’escola només té una funció, la d’entretenir els infants, afalagar els seus gustos i intentar que no s’avorreixin. D’aquí la carència en els coneixements fonamentals, com llegir i escriure, la qual cosa provoca una pobresa cognitiva i cultural. La tasca del coneixement és la de contextualitzar, globalitzar, multidisciplinàriament tots els sabers. Un pensament avesat a capir la complexitat de les vides, dels destins i de la relació persona-societat-espècie, es farà càrrec d’implantar aleshores un diagnòstic de l’avenir per tal de definir les reformes necessàries per a bescanviar el món.
