Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

(Patètics) espectadors

L’Ari s’ha demanat una copa de vi negre, i jo, una altra. Estem en una terrassa prop de l’Arc de Triomf de Barcelona, a quarts de nou del vespre. La cambrera ens les porta, i iniciem una de les nostres converses inacabables arran del titular espantós -no sé si més masclista o més racista- sobre Ana Peleteiro. Discutim apassionadament sobre feminisme, sobre rols, sobre educació: els 25 anys que ens separen donen per moltes diferències de visió i de percepció. El seu feminisme i el meu quasi tenen més diferències que similituds, però les dues escoltem amb atenció els arguments de l’altra. I moltes vegades les paraules de l’Ari em donen una perspectiva nova que em fa veure les coses d’una altra manera.

De cop, una dona ens interromp per demanar-nos si «me podéis dejar dos o cinco euros, lo que tengáis». Li diguem que no, i encara que insisteix una mica, al final se’n va a una altra taula. La dona -d’edat indefinida, tant podria tenir 30 anys com 50- porta una indumentària que recorda les punks dels vuitanta. Botes, mitges de reixa trencades, faldilla curta de quadres escocesos, una part del cap rapada, els ulls envoltats d’ombra negra. I una llauna de cervesa a la mà. A les cinc taules que hi ha a la terrassa no aconsegueix res, i entra a una fleca que hi ha a prop. L’Ari i jo reprenem la conversa. Al cap d’uns minuts, la dona se’ns torna a dirigir. Ara porta a la mà -bruta, molt bruta, abans no m’hi havia fixat- un croissant i ens l’intenta vendre. «Este croissant por dos euros. Un euro y medio, venga». Li tornem a dir que no, i torna a fer la mateixa ronda per les taules, amb el mateix resultat que abans. Se’n va a provar sort a una terrassa que hi ha uns vint metres més enllà.

Ens en tornem a oblidar, fins que sentim crits en aquella terrassa. Veiem un noi que s’aixeca, agafa la dona per la samarreta, l’arrossega uns metres i la llança amb violència al terra. No l’empeny: l’aixeca i la llança com si fos un sac. Crido «però què fas?» i em quedo petrificada. Passen uns segons que semblen minuts, i ningú -jo tampoc- reacciona. La dona, des del terra, insulta el noi, que segueix dret, desafiant-la amb la mirada. Aleshores, un home s’aixeca i s’encara amb l’agressor, sembla que li recrimina el que acaba de fer. És l’únic. La resta som simples (i patètics) espectadors. Hi ha uns moments de tensió entre els dos homes. Li dic a l’Ari «hauríem de trucar a la policia», però no ho faig. La dona ha marxat, llençant renecs. Cap persona de la terrassa ni cap vianant s’hi ha apropat per ajudar-la, per preguntar-li si s’ha fet mal. L’agressor torna a seure, tan tranquil. El noi que ha defensat la dona abandona la terrassa, passa per davant de la nostra i algú li agraeix la reacció que ha tingut.

Estic segura que la majoria dels que vam veure aquest incident no podem entendre com ningú va fer res per aturar les persones que van apallissar i assassinar Samuel Luiz. Aleshores, per què no vam fer res? Per què ens vam quedar mirant, per què no vam trucar a la policia? Jo no em trec la imatge del cap, ni la vergonya de l’estómac.

Compartir el artículo

stats