L’aeroport de Palma està en disputa. Ho posaven de manifest els centenars de persones que el passat 19 de setembre ens concentràrem a les escales de la Seu. En aquesta disputa ve a tomb recordar un llibre de 2015 del professor Vicenç Navarro intitulat Ataque a la democracia y al bienestar. Crítica al pensamiento económico dominante. L’associació entre la instal·lació aeroportuària de Son Sant Joan i els processos de, en paraules de l’historiador i politòleg Charles Tilly, «desdemocratització» del sistema polític resulta força escaient, car una gran infraestructura sistèmica per al present i futur de les vides de la gent que vivim -i de la que hi viurà- a Mallorca es gestiona amb exclusius paràmetres empresarials. L’ens gestor AENA és clarament un exemple paradigmàtic de transformació del sector públic estratègic que, fins i tot, en els casos de mantenir una majoria de capital públic, com és el cas d’AENA, actua amb criteris de negoci privat.
D’aquella, diguem-li així, «utopia realitzable» d’un aeroport cogestionat (estat-comunitat autònoma), amb una governança democràtica (participació de la societat civil en els termes establerts a l’article 15 de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears), i coherent i lleial a una planificació estratègica de model de país expressament acordada per les institucions democràtiques, s’ha passat a una certa distòpia de gestió aeroportuària al servei dels interessos del grup minoritari d’accionistes privats. Altrament dit, en lloc de prevaler criteris de democràcia i bé comú, allò que veritablement importa és la cotització borsària.
Per a més inri, a l’aeroport palmesà no es cuiden ni les formes. Per no allargar-me més del compte, posaré dos exemples: Abans de la pandèmia –ara les urgències sociolaborals semblen ser unes altres-, el conseller Iago Negueruela assenyalà, en més d’una ocasió, al Govern d’Espanya i a AENA de ser, a conseqüència de la legislació laboral del període de «l’austericidi» –per cert, encara ara no derogada-, i de la cadena de subcontractacions a la baixa en matèria de condicions de treball i salarials, els responsables de l’extremadament precària situació laboral que viuen moltes persones treballadores de Son Sant Joan. El conseller es queixava, amb raó, però, sobretot, es lamentava. El lament venia a col·lació de la impossibilitat d’incloure l’aeroport en els famosos plans estivals d’Inspecció de Treball. És a dir, l’aeroport es presentava com una mena de «paradís per a l’extrema precarietat laboral». Es feia sense complexos, sense un mínim gest d’aparent preocupació envers la pobresa laboral generada per la gestió d’AENA. Si els aeroports han sigut sempre un, en definició de l’antropòleg Marc Augé, «no-lloc», és a dir, un espai intercanviable on l’ésser humà roman anònim, l’aeroport de Palma esdevingué en un «no-lloc sociolaboral» amb explotació laboral a l’engròs. La qüestió és si la «nova normalitat» postpandèmica, consistent en tornar a la situació d’abans del xoc pandèmic, inclou perpetuar aquestes situacions.
El segon exemple de pèrdua de les formes democràtiques és el missatge prepotent –desdemocratitzat- que s’emet des de l’autoritat competent. A una entrevista al Diario de Mallorca (19-09-2021) el director de l’aeroport de palmesà afirmà que «después de 25 años de su inauguración, el aeropuerto de Palma necesita una reforma integral», tot defensant que «no és necesario aumentar su capacidad, pero sí adaptarlo a la actualidad». Ens venia a dir que això és «un dit i fet». Emperò, la necessitat de reforma integral d’una infraestructura, insistesc, sistèmica pel desenvolupament de Mallorca és un assumpte de tanta transcendència que, a més del debat en l’àmbit institucional, exigeix màxima transparència a l’opinió pública i participació ciutadana reforçada. Mentre això no es doni, és legítim –sensat, diria jo- sospitar que ens donen gat per llebre sobre la inexistència d’ampliació. En qualsevol cas, en aquest debat no es pot negligir que el quart de segle d’ençà de la inauguració han sigut anys de creixement de passatgers sense límits, i, per tant, qualsevol adaptació a l’actualitat [d’emergència climàtica] hauria de passar per una reforma integral en clau de decreixement del nombre de passatgers. La disputa és si a l’aeroport es fan només reformes adaptatives a la crisi climàtica, o, per contra, si ha arribat l’hora de reformes de mitigació efectiva.
Abans he esmentat que la política aeroportuària a Mallorca hauria d’estar supedita als poders democràtics, i prendre part d’ una planificació estratègica de desenvolupament del país. Hom té la impressió que planificació estratègia, més enllà del «qui dia passa, any empeny» -i les legislatures són quatre empentes!-, no n’hi ha. Tanmateix, el fet més frustrant és la creença que l’horitzó és tornar a l’(a)normalitat prepandèmica, i posar les bases d’una nova ona expansiva de creixement turístic en un mix quantitatiu i de luxe. En la perspectiva d’aquest horitzó, ja va bé el que fa AENA, i com ho fa. La qüestió és si la ciutadania tolerarem el que és democràticament intolerable.
