El periodista anglès de la BBC i després rector de la Universitat de Kent, Gavin Esler, escriví que «els anglesos tenen tendència a pensar que el nacionalisme és un tipus de malaltia que pateixen altres persones, però no ells». Canviï anglesos per espanyols, catalans, mallorquins, asturians, nord-americans, mexicans, argentins o per qualsevol altra nació que li vengui al cap i la frase mantindrà tota la seva vigència.
Un cert tipus de nacionalisme és admirable quan es practica com amor per la llengua, la tradició i la cultura pròpies. Però és extremadament tòxic quan intenta demostrar superioritat moral respecte d’altres idiomes o tarannàs. Proclamen glòries pròpies –sovint exagerades o tergiversades– per afirmar aquesta grandesa. No tenen en compte que, com escriví Victor Hugo, «la glòria és com el llit de Lluís XIV a Versalles, majestuós i ple de xinxes».
Quan el nacionalisme tòxic cau en mans de polítics, esdevé pandèmia. Aquestes darreres setmanes s’ha demostrat després de les declaracions del Papa Francesc sobre els errors de l’Església en la colonització de Mèxic. També s’ha reaccionat iradament contra presidents de repúbliques americanes que exigeixen perdó a Espanya pels excessos de la conquesta del continent.
Resulta absurda aquesta reclamació de compensacions morals per fets que cal situar en un context de mig mil·lenni enrere. Però molt pitjor és la resposta dels líders de la dreta del ‘país civilitzador’ que defensen una imatge idíl·lica d’una conquesta militar.
El Papa fa una reflexió moderada semblant a altres de Joan Pau II sobre la conquesta de Mèxic, una mescla d’invasió estrangera i guerra civil. La inefable Isabel Díaz Ayuso es sorprèn que «un catòlic que parla espanyol parli així d’un llegat que consistí a dur l’espanyol i el catolicisme, per tant la civilització i la llibertat, al continent americà». La presidenta de Madrid dona a entendre que no existeix cap altre possibilitat de ser civilitzat que parlar espanyol i ser catòlic. Si aquest dia hagués estat de visita a Mèxic, pensaria que havia pres mescal. Com que es trobava als Estats Units, degué beure un glop de whisky de mala qualitat. Segons Espinosa de los Monteros, que també replicava a Francesc, Espanya «fou exemplar» exportant els valors de la hispanitat, que el polític de Vox identifica amb «la llibertat, la igualtat o l’aplicació de la llei per a tots igual». Sembla que no s’hagués produït una conquesta militar ni esclavatge ni l’extracció de recursos naturals dels països conquerits per mantenir les despeses de la corona espanyola. Les xinxes del llit de Lluís XIV de les quals parlava Victor Hugo.
Si qui parla és el president mexicà Andrés Manuel Lòpez Obrador, qui replica és José María Aznar. Primer, groller – «Andrés pels asteques; Manuel per part dels maies»–, com és propi de l’expresident espanyol. Després, argumentatiu: «L’indigenisme és el nou comunisme». Pablo Casado, cada cop més prop de l’extrema dreta i més lluny del centre, rematà la posició del Partit Popular durant la convenció valenciana: «Ens han d’agrair la nostra contribució a Amèrica amb l’esdeveniment més important, després de la romanització, que és la hispanitat». Un altre que no veu les xinxes al llit i que considera que les cultures americanes –maia, asteca, inca… amb obres monumentals com Chichén Itzá, Teotihuacán o Machu Picchu– fossin indignes d’existir sobre la terra. Deixarem de costat Toni Cantó perquè la seva clarividència és insuperable.
El maniqueisme històric de bons i dolents. De civilitzats i salvatges. De valents i covards. Aquests que miren cap enrere per alimentar l’orgull de pàtries que tenen llums i ombres, però sols volen veure les victòries. Els que es neguen a cercar en la història els errors per evitar repetir-los. Els que rebutgen per principi veure les xinxes en el llit sumptuós de les glòries passades. Els nacionalistes destructius vers les altres cultures. Tots aquests posen en perill la concòrdia entre els pobles. Per desgràcia abunden cada cop més.
