Potser que d’aquí un temps el sistema judicial espanyol i els seus innombrables aduladors, vicaris i satèl·lits vulguin fer autocrítica. Aleshores, si de cas, s’adonaran de la magnitud del descrèdit que haurà causat a l’Estat que tant diuen defensar la desaforada persecució en contra dels líders independentistes catalans engegada pel Tribunal Suprem i assumida pel Tribunal Constitucional. Però, ben mirat, confiar que facin autocrítica és com una sort d’ingenuïtat. No debades, el complex entramat politicomediàtic i policial-judicial que habita per aquestes contrades, cada un per separat però més encara junts, tenen prou demostrada l’expertesa bé per ignorar/silenciar allò que contradiu els seus dogmes, bé per tergiversar fins a la nàusea els arguments, bé per reciclar com si no res les immundícies. Veurem. De moment, el magistrat instructor Llarena, que personifica a dia d’avui la repressió però que només és un eventual solista i no la coral sencera, va de derrota en derrota fins a la derrota final. Amén.
Ben mirat, mirat amb ulls mancats d’ira, el desvari actual ja estava present des del primer moment que la màquina repressora es va posar a funcionar disposada a provocar en el si de l’independentisme català un escarment individual i generacional en tota regla. Perquè, en efecte, es fa difícil d’imaginar un daltabaix més gran per a la justícia que oficiar, a consciència, la injustícia. Tot plegat ve a tomb per l’enèsima mostra de mala fe i malaltissa obsessió lliberticida palesades amb motiu de la recent detenció a Sardenya del president Puigdemont. Parlar ara i aquí dels tecnicismes jurídics que expliquen aquest nou desori de l’aparell de l’Estat estaria fora de lloc. Entre altres motius perquè els debats jurídics acostumen a ser ensopits i, sobretot, perquè els subjectes actius de la desfeta i l’estat paral·lel que actua des de les clavegueres bé s’encarreguen de crear un laberint penetrat per la foscor.
De manera que ignorem molt més del que sabem sobre les causes mediates i immediates de la detenció. I això perquè embolicar la troca fins a l’extrem i dir avui negre i demà blanc, són les barroeres arts que s’han fet servir per detenir Puigdemont i, abans, per reprimir i condemnar els dissidents catalans que havien gosat qüestionar la disposició natural i eterna de les coses. Tanmateix, valgui a dir, en síntesi, que mantenir activa però en secret l’ordre de detenció de Puigdemont era alhora incompatible amb tres certeses. La primera, que l’Advocacia de l’Estat havia informat els tribunals europeus que l’ordre de detenció estava suspesa (i els estats davant les instàncies internacionals tenen una única veu, no un grapat de veus dispars que es fan servir segons convingui). La segona, que la suspensió de la detenció és una conseqüència obligada de la qüestió prejudicial que el mateix Tribunal Suprem havia plantejat davant els tribunals europeus. I la tercera, que quan al president Puigdemont i als seus companys eurodiputats exiliats el Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) els aixecà la immunitat, fou sota la creença—errònia, segons hem vist— que no hi havia cap perill que fossin detinguts.
En contra d’allò els apòstols de l’autarquia judicial han proclamat als quatre vents, el president Puigdemont i els seus companys de l’exili no són fugitius de la justícia. Ben al contrari, eviten, això sí, els tribunals espanyols perquè saben que no serien sotmesos a un judici just, com ho demostra el poderós antecedent dels condemnats pel referèndum del primer d’octubre del 2017. Però, alhora, es lliuren incondicionalment als tribunals dels diferents països europeus que els han requerit, els quals sempre i en tot cas han considerat que l’extradició a Espanya era improcedent. En efecte, Bèlgica, Alemanya, Suïssa, Escòcia i, de moment, Itàlia han posat en llibertat Puigdemont i la resta dels exiliats i han denegat lliurar-lo a Espanya (en algun cas, com el del conseller Lluís Puig, amb una sentència ja ferma de la justícia belga).Caldria demanar-se, convindria que algú ho fes, qui circula en la direcció equivocada, si Espanya o els altres països.
De qualsevol manera, allò que ara per ara ens aclapara sense gaires expectatives de canvi és que el Tribunal Suprem i els seus adlàters (no ens oblidem mai del Tribunal Constitucional, seguidor fidel de les doctrines més retrògrades) s’han instituït ja fa estona en vindicadors de l’ofensa patida per Espanya amb motiu del referèndum del primer d’octubre de 2017 i, ensems, en actors capdavanters de la repressió. El motiu no és altre que erigir-se en defensors a ultrança de la sagrada unitat d’Espanya, pàtria comuna, indivisible i etcètera. Era i és un paper de protagonista que, sens dubte, a l’Administració de justícia no li tocava, però que una pluralitat de condicionants expliquen que l’hagi fet seu.
Així doncs, per un costat, condicionants de tipus ideològic, atès que la reacció ultramuntana domina des de fa anys el Consell General del Poder Judicial i, en conseqüència, els nomenaments per a les altes instàncies són majoritàriament de la mateixa corda. Precisem que ja ho eren des de sempre, però darrerament han accentuat la nota. [Aquesta realitat tan benèfica per als seus interessos, dit sigui de passada, és a la base del bloqueig practicat pel PP a la renovació del Consell.] I, per un altre costat, condicionants de tipus jeràrquic: l’actual monarca i l’anterior govern de Rajoy ben coordinats haurien encomanat/suggerit fermament a la cúpula judicial la tasca de solucionar l’afer de Catalunya i vestir-la, la solució, sota la cínica vestimenta que aquí les coses es fan per les vies legals. Quedava entès que tot plegat s’havia d’enllestir sense cap concessió ni una a la justícia, ni des del punt de vista formal ni material. Ni, per descomptat, cap concessió tampoc a les febleses humanes o a la mera pietat que constituïssin un obstacle per concloure l’encàrrec tal com havia estat emès i acceptat. A Mallorca ho resumirien tot dient que no feia gens de falta mirar prim.
Però encara cal referir-se a dos condicionants més altament preocupants per a la salut democràtica d’aquest vaixell a la deriva que es diu Espanya. Un és el provocat per l’escàs coneixement del dret processal europeu que regna, com s’ha fet palès, per aquestes contrades. Desconeixement que s’uneix a un menyspreu per la manera de fer i actuar dels tribunals europeus que no deixen de considerar-se com a cossos estranys i, si més no, sobrers. [El menyspreu i la ignorància sabem des d’Antonio Machado que a Castella són conceptes simbiòtics.] I l’altre condicionant d’aquest segon grup seria la desatenció amb la qual els tribunals espanyols, en general, consideren els drets fonamentals —a la llibertat ideològica, a la manifestació, a la lliure expressió…—, que s’acostumen a interpretar en contra de les llibertats dels ciutadans. És per això que determinades veus que encara conserven un alè crític han posat en relleu que el Tribunal Constitucional —darrera instància espanyola a la qual els ciutadans poden acudir per reivindicar la vulneració dels seus drets fonamentals— s’ha erigit d’uns llargs anys ençà en repressor dels drets més que no pas en el seu valedor.
El president Puigdemont, al cap i a la fi, està a frec d’aconseguir, amb les úniques armes de la raó democràtica i la lluita sense desmai pels seus drets fonamentals, dur vers un carreró que no passa l’aparell sencer de l’Estat i posar-lo de cap per avall. A contracor, s’ha constituït en l’enemic públic número u d’Espanya i, alhora, en l’home capaç d’evidenciar davant el món les grans mancances del seu sistema polític catalogat pels apologetes, dia rere dia, com un estat de dret avançat, homologable internacionalment i tot això que ja sabem.
