Un psicòleg em contà un acudit molt pedagògic. Dos amics es troben després d’un temps. Un li diu a l’altre que el veu molt bé, molt millor que abans i li demana què pren per estar tan animós i l’altre li respon: prenc decisions. Això és justament allò que va fer l’aleshores president Puigdemont el dia 30 d’octubre de 2017 quan va sortir de ca seva a tota brida sense aturar fins a Brussel·les. Tres dies més tard la justícia espanyola emeté una euroordre de detenció. El 5 de novembre ell s’entregà a la justícia belga que el posa en llibertat amb mesures cautelars. Està clar que la indecisió no ajuda, més aviat enfonsa.
Mentrestant, el nostre home es mou com un ciutadà europeu que es defensa amb tots els mitjans legals a la seva disposició contra l’ordre de detenció emesa pel Jutge d’Instrucció del Tribunal Suprem, amb un succés absolut i aclaparador. Vist allò que l’espera si acabàs en mans de la justícia espanyola, s’ha de reconèixer que la seva exitosa lluita legal està plenament justificada. En aquest punt basti recordar el vot particular de dos membres del Tribunal Constitucional per haver transgredit la sentència del procés el principi que la pena no podrà ser mai desproporcionada en relació a la infracció.
Emperò una cosa no treu l’altra. No em va agradar el viatge que feu a l’Alguer, a l’illa de Sardenya. Hi va anar amb un motiu folklorista i fou rebut per una colla d’independistes... sards! Potser els descendents d’aquells que perderen la seva llengua sarda en benefici del català dels invasors. Molt instructiu seria mostrar als sards els mapes dels falsos Països Catalans on figura l’Alguer al nord-oest de l’illa. Mapes que són un símptoma penós d’un imperialisme català de pa amb fonteta que encara batega en el cor del món independentista actual. Es disculpen dient que en realitat volen senyalar els països on es parla català. Si fos així, respectarien la gramàtica i els dirien Països on es parla català. Somniar és de franc. Fer el ridícul també.
