Als darrers articles, que titulàrem Arquitectures d’estiu, entre d’altres coses parlàrem d’obres encara recents i desconegudes per la nostra societat, que pensam que es mereixen ser sentides per tots com a patrimoni. Ara ens volem referir-nos a un cas que vendria a ser el contrari: una obra estimada per la majoria de nosaltres, però que pareix que en la seva proposta de reparació no està previst tractar-la com el patrimoni que és: el moll de Portocolom.

Ara ja fa uns mesos que han anat sortint notícies sobre el projecte de Ports IB per arreglar els problemes de trava que sofreix el mur del moll de sa Duana de Portocolom. Uns problemes que sembla que per resoldre’ls no queda més remei que desmuntar el seu tradicional empedrat, que durant tants d’anys ha singularitzat aquest part del passeig i que molts recordam quan pensam en el Port de Felanitx.

D’ençà que es conegué la proposta de reparació han estat nombroses les mostres de rebuig, principalment per la sensació de què no s’estaven destinant els recursos i l’atenció necessaris a la reposició d’aquest paviment que és tant representatiu d’un moment de la nostra història i tant singular pels pocs exemples que es conserven d’aquest tipus d’obra civil. La por a que no es recorri a personal avesat a aquest tipus d’obra i les solucions constructives presentades per a la reposició de l’empedrat -especialment laboriós i que obliga a numerar i encaixar amb molta cura cada una de les peces- ha estat l’origen de la polèmica.

Sorprèn la falta de previsió per part de l’Autoritat Portuària, sobretot després del que va passar a Portocolom mateix amb el camí de vianants que es va començar a executar, fa dos anys, a la part de la Bassa Nova. S’hauria d’entendre que el port no pot ser indiferent al paisatge i entorn urbà del qual n’és part. El front marítim de Portocolom, és un dels millors exemples que tenim on la trobada entre l’obra de l’home i la natura ha trobat un equilibri delicadíssim. Des de les barques, les seves barraques, els pins, l’espai públic que comprèn el port, juntament amb el carrer o els edificis de primera línia; tots plegats conformen un conjunt delicat i per tant, les actuacions han d’esser pensades i examinades amb prudència per tal de no perdre aquest equilibri. Això és precisament el que demana la societat.

No es tracta de criticar perquè sí, sinó de recordar que patrimoni no són només els monuments aïllats. I que aquest tipus d’obres civils que ajuden a configurar un entorn d’un alt valor ambiental també ho són. Per aquest motiu les intervencions en aquet tipus d’obres han de trobar la proporció justa entre els mitjans necessaris per recuperar els seus valors originals, els coneixements i les tècniques actuals i l’ús a què s’han de destinar. En aquest cas concret, per la seva excepcionalitat, queda clar que no es poden escatimar esforços en la seva rehabilitació, tal com es fa amb altres disciplines, com la restauració d’una obra mestra de la pintura o un valuós instrument musical, o també, si voleu, amb una marjada tradicional. Estam parlant d’una superfície molt reduïda, però altament representativa del que queda del moll original. Si es fa amb poca cura, amb una junta ampla i reblerta de ciment com es recull al projecte, no quedarà bé. Es notarà molt la trobada amb l’empedrat existent, com ja passa ara al darrer tram del carrer dels Pescadors.

Aquesta polèmica demostra també la necessitat reconsiderar el grau de protecció d’aquest entorn, que el catàleg municipal no recull a bastament. I l’obligació de dur un millor manteniment, d’estudiar el repartiment de les feines portuàries per les diferents zones del port, preservar l’espai lliure de cotxes i terrasses pel passeig i el lleure de les persones. Esperam que algunes d’aquestes consideracions es tenguin presents a la propera intervenció que recull la reforma de les barraques i escars.

Les institucions sempre haurien de ser exemplars quan projecten aquest tipus d’intervencions que afecten el patrimoni de tots. Justament per convidar als ciutadans a valorar-lo i que no hagi de ser la protesta ciutadana qui recordi l’obligació de preservar-lo. Ja és hora que l’autoritat portuària i els municipis vagin de la mà per millorar tots aquests fronts marítims que s’han desnaturalitzat per atendre desproporcionadament a activitats i interessos diversos, com l’estacionament o l’arribada de grans embarcacions als centres de ciutats com Eivissa i Palma, o les terrasses i activitats d’oci als pobles costaners com Cala Rajada o el Port d’Andratx. Si no és així en sortirem perdent tots i aquests espais, que ara són un patrimoni regalat i conviden a passejar o simplement a contemplar la mar, desapareixeran.