Parlar de la manca d’aigua en arribar l’estiu és un recurs fàcil. Fa bona la dita de que «tothom se’n recorda de Santa Bàrbara quan trona». Després, quan arriben les pluges, el tema torna a desaparèixer de les notícies i ja se sap que, quan un tema no surt a les notícies, simplement deixa d’existir... Però segueix estant allà. Per fer-nos una idea de la problemàtica, me remetré, un cop més, a la memòria del CES.
Començant per l’aigua que perdem, en el conjunt de les Illes Balears, a 2019 (el darrer any no afectat per la pandèmia), les pèrdues d’aigua per a consum urbà varen ser del 26,3% (1,5 punts superior a l’any anterior). Això significa que es perderen uns 36,5 hm3 o, el que és el mateix, l’equivalent al volum de 10.800 piscines olímpiques. Tot això a una comunitat que no es caracteritza precisament pel seu règim abundant de precipitacions. Es tracta d’un problema que es va arrossegant any rere any, que necessita d’una gran inversió per solucionar-se. Es podria començar a solucionar amb un REB com toca, si no fos perquè a Madrid es pensen que a les Illes Balears els cans es fermen amb llengonisses.
Per altra banda, si miram l’origen de l’aigua per a consum urbà, veurem que hi ha moltes diferències entre illes. A Mallorca és on hi ha una major diversitat, si bé, l’origen majoritari segueix essent l’aigua subterrània (66%), seguit de la indiferenciada (19,6%) i la potabilitzada (9,1%), dos conceptes, que registren un augment respecte de l’any anterior. Però és a les altres illes on el tema és més preocupant. A Menorca, tradicionalment s’havien abastit d’aigua subterrània, però a 2019 apareix per primera vegada el concepte d’aigua dessalinitzada. A Eivissa, que es nodreix d’aigua subterrània i dessalinitzada, el primer concepte sempre havia superat al segon, si bé és veritat que el marge entre els dos s’anava reduint amb el pas dels anys; a 2019, la dessalinitzada (57%) supera, per primera vegada, a la subterrània (43%). Pel que fa a Formentera, ja fa anys que l’aigua per a consum urbà és íntegrament dessalinitzada.
És fàcil caure en la creença que, en cas de manca d’aigua subterrània (origen sostenible), una bona solució és dessalar l’aigua de la mar, al cap i a la fi n’hi ha molta. Però convindria tenir en compte uns quants aspectes. El primer, que no es tracta d’un procés barat; el segon, que es consumeix una energia que, en el cas de la nostra comunitat, no té precisament un origen renovable i el tercer, que es genera una salmorra que, en cas d’abocar-se a la mar, pot originar un greu impacte ecològic. L’aigua dessalinitzada hauria de ser un recurs per casos d’emergència, no un recurs habitual com ja comença a ser.
Per altra banda, l’avanç del canvi climàtic va deixant la seva empremta en forma de temperatures més altes i, pel tema que ens interessa, precipitacions més escasses. La línia de tendència durant 2020, en el conjunt de les Illes Balears, és clarament descendent, però el més greu és que si miram la línia de tendència dels darrers deu anys, també ho és, sobretot a Mallorca i Menorca... I el futur no pinta gaire bé si, en el moment d’escriure aquest article, les reserves de Mallorca estan en un 46% quan per les mateixes dates de l’any anterior estaven en un 65%, o a Menorca estan en un 49% quan fa un any estàvem en un 56%. És el que implica una visió de futur a curt termini, quan la intenció de qui ha de prendre les decisions és tornar al desgavell de 2019.
El tema de l’aigua a les nostres illes s’està convertint en un problema de primer ordre, al que no li dedicam els recursos que es mereix. Està bé fer anuncis en els que es visualitza el que plou a les Illes Balears en comparació a altres bandes d’Europa, tot confiant que els turistes interioritzin el problema. Però si tot queda aquí, malament anam. La sobrepoblació i el règim minvant de precipitacions estan afectant, d’una forma més que preocupant, a un recurs vital com és l’aigua. I a tot això, ja fa anys que es parla de que les guerres del futur podran tenir l’origen per la disponibilitat d’aquest recurs, més que per qüestions energètiques. Esperem no tenir que arribar a aquest extrem.
