Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Joan Riera

Tempus est iocundum | Cecs que veuen i sords que senten

És un relat de Voltaire breu, delitós i cent per cent actual. François-Marie Arouet (1694-1778) escriví Petita digressió contant una suposada història succeïda en una institució creada per Sant Lluís de França en la qual s’acollia als cecs. Al principi regnava l’harmonia entre els tres-cents invidents. Un professor digué un dia que tenia idees clares sobre els colors i afirmà que tots vestien de blanc, encara que cap vestia aquest color. Poc després es creà un grup de dissidents que foren tractats d’innovadors, descreguts i rebels. El dictador, per apaivagar la dissidència, decretà que tots vestien de vermell, encara que cap vestia aquest color. La comunitat entrà en conflicte i no es restablí la concòrdia fins que deixaren d’opinar sobre el color de la seva roba.

El millor és el darrer paràgraf: «Un sord, en llegir aquesta petita història, reconegué que els cecs havien comès un error en voler jutjar els colors, però es mantingué ferm en l’opinió que tan sols correspon als sords jutjar la música».

Si en el segle XIII, quan Voltaire situa la història, o en el XVIII, quan l’escriu, ja es jugàs a futbol, tendrien centenars d’entrenadors que sabrien com guanyar el partit millor que Luis García malgrat que no han tocat mai una pilota. Una cosa semblant succeeix amb els pares que defensen que el seu fill de pocs anys pinta igual que Joan Miró.

Però en el camp que més abunden els cecs i sords com els descrits pel filòsof francès és en el de la ciència. Les xarxes estan plenes de negacionistes de la covid. Gent que, com la majoria de tots nosaltres, ha estudiat la biologia bàsica del batxillerat es considera autoritzada per contradir al 99% dels metges i investigadors d’arreu del món. Posen en dubte les vacunes i l’existència mateixa de la malaltia.

Sovint argumenten basant-se en la llibertat d’expressió, que ningú les nega, però no volen sentir a dir que el fonament d’aquest dret neix de la informació de qualitat. No de suposicions de falsos gurús que parlen d’operacions per controlar la humanitat o mostren imatges d’una falsa imantació d’aquells que s’han immunitzat.

Amb el l’activació del volcà de La Palma han sortit alguns, afortunadament pocs, individus que, com si fossin els vulcanòlegs més experts del món, qüestionen que les boques s’hagin obert a un vessant i no al cim de la muntanya. Cinc mil milions d’anys de canvis geològics posats en solfa amb quatre paraules. Aquesta setmana també hem tengut negacionistes de les manifestacions nazis. Van vestits amb estètica hitleriana, duen tatuatges amb símbols del III Reich i canten cançons falangistes, però alguns –Santiago Abascal o Carlos Herrera– sembren discòrdia afirmant que podrien tractar-se de socialcomunistes del Govern d’Espanya.

Abunden també els negacionistes lingüístics. Solen cometre moltes faltes escrivint en espanyol, però s’atreveixen a dir que la parla mallorquina no és la mateixa que la dels catalans. No importa que filòlegs catalanoparlants o castellanoparlants ho tenguin clar. Ells creuen, Pablo Casado per exemple, que salar o dir ca i moix és un fet determinant per dividir una llengua.

El problema que diferencia els cecs que entenen de colors i els sords crítics de música volterians dels d’avui en dia són les xarxes socials i alguns mitjans de comunicació que les donen altaveu. Segles enrere els anunciadors de la fi del món de cada canvi de segle o mil·lenni sols arribaven al seu entorn més proper. Avui la falsa apocalipsi pot arribar als antípodes, que en el cas de Mallorca són enmig del Pacífic a l’est de Nova Zelanda, en uns segons. La intel·ligència i el seny són el millor, tal vegada l’únic, mètode per combatre’ls.

Compartir el artículo

stats