Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Martí Àvila i Serra

Tot recordant a Giordano Bruno

‘Campo dei Fiori’ amb l’escultura de Giordano Bruno en mig de la plaça.

Segurament que tots aquells que heu anat de turisme a Roma, haureu passat per la plaça anomenada ‘Campo dei Fiori’, situada entre el Palau Farnese i el Corso Vittorio Emanuele II, una plaça que de dia està força animada per un virolat mercat de flors, principalment, i de nit per la gent que envolta els diversos restaurants que allà hi ha. L’origen del nom és incert, alguns diuen que ve del segle XIII, ja que aquí hi havia un prat ben florit i uns quants horts. Hi ha, però, una llegenda que diu que prové de Flora (plaça de la Flora), la suposada amant del general Pompeu, ja que molt a prop d’aquesta zona fou construït un teatre en nom seu. La figura que hi ha al bell mig de la plaça és un encaputxat damunt un pedestal i que porta entre les seves mans encreuades un llibre, probablement escrit per ell. Tota la plaça sembla que gira al seu voltant, una mena de tòtem vertical de bronze i de mirada melancòlica, es tracta de Giordano Bruno (1548-1600), aquell frare dominic que escrivia i parlava de diversos universos, de sistemes solars més enllà del nostre i de què la matèria era la mare de totes les coses vives, com després va formular, en el segle XX, Pierre Teilhard de Chardin (1881-1955) amb el seu famós «Himne a la Matèria». Fou, sens dubte, juntament amb Galileu, una de les ments italianes més intel·ligents del segle XVI, mal que les seves idees no agradaren a l’Església catòlica d’aleshores i fou empresonat i després de nombrosos debats filosòfics i teològics amb els corresponents teòlegs catòlics per discernir la naturalesa del seu pensament i que duraren aproximadament set anys, finalment el 17 de febrer de 1600, portaren a Bruno a la plaça ‘Campo dei Fiori’ i el cremaren en una pira. L’estàtua de Giordano Bruno fou erigida en l’any 1889 per iniciativa del poeta Pietro Cossa i feta per l’escultor Ettore Ferrari. Potser és l’única plaça important de Roma que no té cap església al seu voltant i és punt de trobada del jovent romà. La història diu que a l’alba del 17 de febrer de 1600, el dominic Giordano Bruno, escortat per la confraria de ‘San Giovanni Decollato’ (sant Joan Baptista Degollat) encarregada d’acompanyar al suplici els condemnats a mort, fou portat en processó des de la torre de Nona o ‘Tor di Nona’ (enfront del castell de Sant’Angelo) fins al ‘Campo dei Fiori’ (Camp de les Flors) on fou cremat viu (abbrusciato vivo). Ja a l’antigor, en l’època de Neró segurament, en aquest mateix indret hi havia altres incendis, en virtut d’altres fes. Els últims vuit anys de la vida de Bruno els va passar a la presó de la Inquisició, primer a Venècia i després a Roma, on va morir. Cremar a l’heterodox —no a l’enemic, sinó a l’heterodox—, al diferent, al singular, al que s’ha atrevit a ser ell mateix, a pensar i a sentir. Per què aquesta necessitat de cremar? De cremat cossos vius? D’abrusar un ésser humà? No és un atemptat contra la dignitat i contra el pensament lliure? En el cas de Bruno, a més, es tractava d’un escriptor que s’expressava, en escriure en italià, amb el llenguatge més bell i aspre de la veritat.

A la confraria de ‘San Giovanni Decollato’ es conserven les actes dels últims tres dies de les declaracions del dominic. Quina estranya confraria!, formada per llinatges il·lustres de la ciutat com els de Chigi, Sacchetti, Borghese, Aldobrandini i tants d’altres. Les actes del procés no s’han trobat, emperò hi ha un ampli sumari de la causa, escrit en el març de 1598. En canvi, de l’execució es diu el següent: «Roma, 19 de febrer de 1600. Dijous en el ‘Campo dei Fiori’ va ser cremat viu aquell malvat frare dominic de Nolla [Nàpols], herètic i obstinat, que amb una doctrina contrària a la nostra fe i en particular contra la Verge Maria i els sants es resistia a creure la veritable doctrina. Deia que moria màrtir i que la seva ànima pujaria al paradís talment com el fum». La confraria ‘San Giovanni Decollato’, que es troba actualment a la ‘Via di S. Giovanni Decollato’, número 22, és una petita església que pot passar inadvertida en qualsevol lloc, sobretot a Roma, amb un claustre romànic, que és un dels pocs claustres romànics que es conserven a la ciutat, cinc en total. A l’església hi ha els frescos de Jacopino del Conte, un dels grans exponents del manierisme romà. Les pintures de l’Anunciació a Zacaries, el Naixement del Baptista, la Predicació del Baptista —clara influència dels frescos de la Capella Sixtina— i el Baptisme de Crist marquen el seu estil, que va del classicisme més elemental cap al manierisme, amb un fort predomini de l’escola de Miquel Àngel. L’església és molt a prop del centre històric. La condemna a la foguera de Giordano Bruno es troba en els registres de l’adés esmentada confraria, tot i que està datat el 16 en comptes del 17 de febrer. Tant és! El text en substància esmenta que el condemnat a mort, Giordano Bruno, frare de la ciutat de Nola, heretge impenitent que, tot i ser exhortat caritativament pels seus germans, es mantingué ferm amb les seves idees que l’Església catòlica considerava errònies. Conduït doncs al ‘Campo dei Fiori’ fou despullat i lligat a un pal on fou cremat, acompanyat sempre per la congregació, amb cants i lletanies i animant-lo al penediment fins que finalment va finir.

Què podríem dir del pensament de Giordano Bruno? Primer, que ell, juntament amb Galileu Galilei, és l’heterodox més significatiu condemnat per l’Església catòlica a inicis de l’edat moderna. Entenc heterodòxia com a idea o opinió diferent de l’oficial, no com a heretgia, que pot esdevenir intencionada, parcial i arbitrària, segons convingui al capitost de torn. Ergo, el terme heretgia fàcilment ens pot portar a equívocs i a una interpretació dualista de la realitat i que no té res a veure amb el pensament heterodox, ja que no es poden classificar les creences i les pràctiques religioses dels altres com a falses o enganyoses, sabent que, amb això, pot perillar la identitat del grup al qual pertanyen. Una cosa queda clara, que el seu pensament neix de l’amor, no necessàriament de l’amor cap a un amant, però de l’amor en definitiva. I l’amor és la terra fecunda del pensament. Si l’ortodòxia catòlica —s’ha dit— hagués acceptat a un home de pau com a Giordano Bruno, mai hauria existit després un tal Robespierre. Bruno és una benedicció del moviment lliure de les idees (Qui auget scientiam, qui auget et dolorem). Heus ací la gran lliçó per al nostre temps. Cercava la veritat des de la llibertat d’esperit, desig il·limitat de claredat i coneixement, en què tan sols la mesura de l’amor d’una persona defineix la dimensió del seu saber. Exacte, no es pot aprendre res que no s’estimi; no es pot conèixer res que no ens afecti; cal menysprear qualsevol cosa que no et faci savi, atès que cadascuna de les parts porten en si mateixes el reflex de l’univers i és una fracció del tot; àdhuc del jo. Bruno fou culpable —segons la sentència de l’Església— de vuit heretgies, que es troben principalment en el llibre L’expulsió de la bèstia triomfant. La resolució de la sentència —8 de febrer de 1600— deia que condemnava, rebutjava i prohibia tots els seus llibres i escrits, així com qualssevol altres, com herètics i erronis; i es determinava que quan estiguessin en possessió del Sant Ofici o en el futur arribessin a les seves mans, fossin destruïts en públic i cremats en les escales de Sant Pere. Això em recorda la novel·la de Ray Bradbury, Fahrenheit 45. Cremar llibres només ho fan els dictadors, incapaços d’acceptar l’heterogeneïtat del pensament. Quina dèria això de calar foc als llibres! Endemés han de ser col·locats en l’Índex de llibres prohibits. Es diu que un cop pronunciada la sentència, Bruno va afegir: «Maiori forsan cum timore sententiam in me fertis, quam ego accipiam» (Tal vegada dicteu contra mi una sentència amb major temor que tinc jo en rebre-la).

Compartir el artículo

stats