Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Miquel Àngel Lladó Ribas

Elogi de la cordialitat

Des de fa cinc anys una part de la meva família i jo aprofitam les vacances d’estiu per fer una escapada a una casa rural de la Península. L’any passat no hi vàrem poder anar per mor de la pandèmia, però enguany la situació sanitària era una mica millor i decidírem posar rumb a Artieda, un poblet de Navarra situat a una trentena de quilòmetres de Pamplona. Es tracta d’una eixida fresca i entranyable, en què durant un parell de dies compartim vivències, cultura, paisatge, gastronomia... La Comunitat Foral de Navarra ofereix una variada gamma de possibilitats en aquests aspectes, especialment pel que fa als espais en què la natura és privilegiada protagonista. La vall del Roncal, Belagua, la selva d’Irati o las Bárdenas Reales foren, entre d’altres, alguns dels indrets objecte de les nostres incursions, no exemptes de les delícies gastronòmiques que, sovint a un preu assequible, complementen la que sens dubte és una de les destinacions més atractives de la temporada estival.

Un dia decidírem pujar fins al Mont Orhi (2.017 metres), el pic més occidental de la franja muntanyenca del Pirineu navarrès. Començàrem l’ascensió al port de Larrau, on deixàrem el cotxe i des d’on ens disposàrem a salvar els gairebé 450 metres de desnivell que hi ha fins a assolir la cima d’aquesta muntanya mítica, una de les referències geogràfiques de la mitologia basca. Començàrem tira a tira, acompanyats d’un vent rafegós i fred que afegia una mica d’èpica a la nostra excursió. A mesura que pujàvem el paisatge esdevenia més i més ample i diàfan, d’una grandiositat només comparable als cims que, un rere l’altre, s’anaven descobrint davant dels nostres ulls en una barreja d’admiració i astorament davant tanta bellesa. Comprovàrem com, en unes condicions extremadament inhòspites, hi creixen petits arbusts i flors endèmiques com ara l’eguzkilore, que molta gent, especialment als pobles, col·loca a les portes de les cases per foragitar les males influències i mantenir-les a ratlla.

D’aquesta manera, tira a tira, assolírem el cim de l’Orhi, des d’on poguérem gaudir d’unes vistes realment excepcionals: a la banda de llevant, la serralada dels Pirineus, una formidable successió de pics la sola contemplació dels quals produïa una sensació propera a l’èxtasi; a la banda de ponent, els suaus pendents que desemboquen en les verdes valls i boscos de Navarra, un prodigi de frescor només comparable a la generositat dels rius i fons que els alimenten. D’allà dalt estant i envoltat de tanta immensitat em vaig demanar si té cap sentit parlar de fronteres, enteses aquestes com les construccions artificioses amb què els humans hem dissenyat límits o partions que sovint han estat motiu de patiment i dolor per a uns -la gran majoria- i font d’enriquiment per a altres -una minoria privilegiada i dominant, normalment-, i fins a quin punt els nacionalismes d’un i altre signe no han contribuït a engrandir aquesta encletxa social i econòmica entre la ciutadania. Aquestes sensacions, tal vegada molt bàsiques però d’una autenticitat punyent, se’m varen confirmar en iniciar el descens de la mítica muntanya, quan trobàrem grups de persones que hi ascendien i que et saludaven indistintament amb un «egun on», un «bonjour» o un «buenos días». Totes elles em semblaren naturals i afables, desproveïdes de qualsevol indici d’hostilitat, en consonància amb aquells paratges on totes aquestes qüestions esdevenen simplement sobreres, sense cap sentit ni raó de ser lligada al sentit comú o a la tolerància.

«Todas las personas son miembros de una comunidad sin fronteras y están obligadas a respetar la humanidad en cualquier lugar y circunstancia en que la encuentren» Alguns dies més tard, ja a ca nostra, vaig llegir aquest fragment pertanyent a El infinito en un junco, el magnífic assaig d’Irene Vallejo sobre el valor dels llibres i la literatura al llarg de la història de la humanitat. Vaig enrecordar-me també d’un poema que vaig escriure ja fa un cert temps, en veure unes restes arqueològiques -una ossada, concretament- i reflexionar sobre la veritable essència d’aquella troballa: «Veient aquesta ossada colgada, / inert /, em deman com és possible / que perdem tant de temps / a aprofundir / en les nostres diferències. / És com si cercàssim / colors o matisos a l’aigua / i oblidàssim / que per damunt de tot, / per damunt de la seva textura, / composició / o contingut mineralògic/ l’aigua és sobretot i afortunadament / només això, / aigua.»

Després, tot trescant per la Viquipèdia, vaig esbrinar que Orhi és la forma corresponent al topònim basc, però que té el seu equivalent en francès i en castellà -Orhy i Ori, respectivament-. Totes tres em semblen especialment suggeridores i adients, a més de descriure amb sobrietat i senzillesa les característiques d’un indret ideal per a reflexionar sobre la riquesa de la biodiversitat i gaudir alhora d’aquesta amplitud de mires que com més va més trobam a faltar en el dia a dia de la nostra quotidianitat.

Compartir el artículo

stats