L’epidemiologia és una ciència que se’ns ha fet força familiar. Podem recitar de memòria els fabricants de las vacunes, coneixem el concepte d’índex d’incidència, sabem com es produeixen els contagis i fins i tot moltes persones, infortunadament, han pogut experimentar els símptomes de la malaltia en carn pròpia. No hi hagut cap font d’informació de la pandèmia, pública o privada, d’experts o d’amateurs, que no s’hagi estalviat la ocasió d’alliçonar sobre quina és o quina hauria de ser la millor estratègia per posar remei al daltabaix que ens ha trabucat la vida.

Jo he arribat a una conclusió personal molt òbvia sobre quina és, de totes, la feblesa més crítica quan es tracta d’enfrontar-se à la pandèmia, i sens dubte és aquella que afecta als serveis sanitaris. Les accions de les autoritats per vetllar del compliment de les restriccions de moviment i de reunió de la població es poden millorar fàcilment, fins i tot improvisar. Un sistema sanitari no s’improvisa. O el tens o no el tens. Consegüentment, quan més robust, organitzat i eficaç és el sistema de salut del país, menys riscs i millors resultats s’obtenen en la lluita contra el virus.

En els rankings que es publiquen, el sistema sanitari espanyol figura entre la setena i la dissetena posició del món, la qual cosa ha suposat l’existència d’una base sòlida que ha permès poder complir els objectius de la funció que li és pròpia: col·laborar en el control dels contagis, tractar i curar els contagiats i immunitzar la població. Una sanitat sobrepassada és una catàstrofe sense pal·liatius. Jo mateix he de confessar que no em perd cap dia fer una ullada als semàfors de la situació de la pandèmia. El primer que mir és el que correspon a la ratio d’ocupació d’UCIs. Si està bé, tot hi està.