Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Joan Riera

Tempus est iocundum

Joan Riera

Una Justícia mancada d’autocrítica

El president del Consell General del Poder Judicial aconseguí totes les portades que cercava amb el seu discurs d’obertura de l’any judicial. Només un emperò pel senyor Carlos Lesmes. Oblidà fer deu cèntims d’autocrítica. Autocrítica vers l’organisme que presideix i vers el funcionament de la justícia espanyola com a president que també és del Tribunal Suprem.

Sembla que Felip VI pronuncià davant polítics i magistrats assistents a l’acte la frase «os ha leído la cartilla a todos». El Rei va errat. A tots, no. Va oblidar l’exercici més important: l’anàlisi crítica de com la justícia espanyola dona resposta a les necessitats dels ciutadans.

El símbol de la Justícia és la deessa grega Temis, l’encarnació de l’ordre diví, les lleis i els costums. Pels romans, que plagiaren lleis i déus als hel·lens sense pagar drets d’autor, era Iustitia. Dos mil anys després, la seva representació no ha canviat. Una dona amb una bàscula a una mà, una espasa a l’altra i els ulls tapats. De vegades se la mostra damunt un lleó que, juntament amb l’espasa, significa que ha d’anar acompanyada de la força.

Els espanyols creuen que massa sovint no es posen als dos plats de la balança tots els elements per aconseguir un resultat equilibrat. També que la bena dels ulls és de gasa i per tant transparent per intuir quins són els justiciables i quant poder tenen. No és una opinió. Segons el Centro de Investigaciones Sociológicas, sols el 22,6% dels enquestats consideren que l’administració de justícia funciona bé o molt bé i només el 29,4% creu que el seu grau d’independència és bastant o molt alt.

Segur que aquestes dades no mereixien alguna explicació per part del senyor Lesmes? O encara més, no justifiquen un pla per millorar la percepció per part dels administrats? Sovint s’acaba parlant de la manca de mitjans per justificar que és lenta i arriba tard. Però el Consell General del Poder Judicial hauria de comprovar primer que tot el personal al servei de l’administració judicial compleix amb escreix la seva tasca. Massa vegades es llegeix a les sentències que s’ha produït una «dilación indebida» en un procés, circumstància que sol acabar amb una substancial reducció de condemna.

Hi ha jutges que es creuen déus que es troben per damunt tothom. Aquests es permeten criticar els epidemiòlegs afirmant que són una gent que ha fet un curset d’uns pocs dies. Poc després, el mateix magistrat decideix sobre mesures proposades per epidemiòlegs per posar fre a la pandèmia. Si els tribunals entren en contradiccions sobre uns mateixos fets, mai en són responsables. Solen culpar al legislador per no haver aprovat una llei o per no haver redactat amb prou claredat la vigent. Si José Luis Concepción, president del Tribunal Superior de Castellà i Lleó, critica el que voten els espanyols assegurant que la democràcia està «en solfa» per la presència del «Partit Comunista» en el Govern d’Espanya, el Poder judicial defensa com cal la seva «llibertat d’expressió». Si Pedro Sánchez contraposa «indults» a «venjança», els senyors jutges es mostren ofesos i Lesmes considera que és el seu deure criticar davant el rei aquestes paraules.

Si Lesmes, que va camí de ser president perpetu del Consell del Poder Judicial, demana la renovació de l’organisme mil dies després d’haver caducat el seu mandat, no exigeix l’aplicació immediata de la llei en vigor, sinó que procura repartir les culpes per igual. Resultat final: clatellada a Sánchez per obrir la boca, clatellada a PP i PSOE per no renovar el Consell. Resultat dos a u per la dreta. Per descomptat, cap responsabilitat és dels caducats dels mil dies. I això que tenen un precedent que podrien emprar. El 1996, es produí una situació semblant. El president de llavors, Pascual Sala, i la majoria dels membres del Poder Judicial dimitiren. José María Aznar es veié obligat a pactar la renovació sense esperar més.

La Justícia és el darrer recurs per a les víctimes de l’arbitrarietat, del delicte, de la corrupció… Malauradament, molts jutges miren la resta de poders amb aires de superioritat. La cosa pot empitjorar si es converteixen en una casta que es considera per damunt la resta dels ciutadans. Fa massa temps que la Justícia no fa autocrítica per descobrir les seves febleses i intentar solucionar-les.

Compartir el artículo

stats