Sembla que la dimissió del bisbe de Solsona, un senyor prou jove i sembla que bastant reaccionari, contrari a l’ús del preservatiu i del sexe per plaer, a banda d’homòfob, ve condicionada per l’amor cap a una dona. No seré jo qui qüestione com deu viure aquest home tant el seu amor com la seua fe. Però el que sí que puc qüestionar és com aquest home ha qüestionat els drets d’altres persones mentre actuava com a bisbe.
El fet d’imposar mitjançant la doctrina unes determinades formes de vida dictades per homes que, almenys teòricament, no coneixen més que l’amor a Déu sempre m’ha semblat una fal·làcia.
L’empatia amb els altres és necessària per a poder entendre, comprendre i ajudar a altres persones. I, precisament entre el clero, l’empatia és més aïna, una ‘rara avis’.
Que un rector s’enamore i colgue les sotanes, no és res nou. Ha passat quasi sempre. «El matrimoni és com la muralla xinesa perquè qui està dins se’n vol sortir i qui està fora vol entrar». Puc assegurar que aquestes paraules me les va dir el rector que fa més de trenta anys em va casar i que, al cap dels anys, ell va fer el mateix. Quan el vaig tornar a veure i li les vaig recordar, ja divorciada, va riure amb gana.
Però em porten a reflexionar sobre les veritats absolutes que continuen predicant. Perquè, com veiem ni són tant veritats, ni són tan absolutes, però condicionen la vida de moltes persones.
Si prediquen sobre la negació de l’ús del preservatiu o d’altres mitjans anticonceptius perquè el sexe només ha de tindre una funció reproductora i no plaent, poden estar condemnant a molta gent a contagis de malalties de transmissió sexual de forma involuntària i, al mateix temps, negant el plaer a molta gent.
Si consideren l’homosexualitat com una malaltia i no com una forma de viure la sexualitat humana, estan condemnant a moltes persones a una infelicitat al llarg de la seua vida i a més la poden estar assenyalant perquè altres persones actuen contra elles.
Si neguen el dret a l’avortament, estan negant el dret de més de la meitat de la població a decidir sobre el seu propi cos, i sobre el dret a una maternitat desitjada o no i, per tant, negant els seus drets humans, que haurien de ser inalienables.
No vull qüestionar com aquest i altres homes consagrats han de viure la seua vida, però tampoc vull que les seues ‘veritats’ impliquen la manca o el retall de drets d’altres persones. Per què les seues veritats o la dels talibans han de ser més importants que les de cada persona? Per què ens les volen imposar per damunt dels drets com a éssers humans, però sobretot per a controlar a les dones? Continuen pensant que necessitem ser tutelades?
«Fes el que jo dic però no el que jo faig»; una vella premissa molt estesa entre la cúria. Veritats absolutes o pensaments únics? Desconfiem sempre.
