Des de mitjan juliol passat, en el Museu Diocesà de Barcelona, hi ha exposada una sèrie de litografies i aiguaforts del gran Marc Chagall (1887-1985) i que romandrà fins a finals d’octubre, sota el títol «Chagall. Els estats de l’ànima». És una bona excusa per a visitar Barcelona i contemplar alhora una part de la seva obra pictòrica. Quina pena que no vingui a Mallorca! Ja ho veieu, som una illa i la cultura ens ve amb comptagotes. És el pretext de sempre. No estaria de més que tant institucions com Govern i Consell de Mallorca o subalterns donessin ales a la cultura i no al turisme de massa, que no fa altra cosa que malmetre la nostra terra i recursos naturals. Mentre que els ajuntaments, any rere any, ens demanen un consum responsable de l’aigua, amb restriccions i penalitzacions incloses per un ús excessiu, els turistes es poden dutxar dues o tres vegades al dia, sense cap cost addicional. El turisme de massa és la nostra ruïna. Potser, en comptes d’aquest turisme, sovint provocador i ofensiu, que no dona una bona imatge de l’illa, caldria treballar un turisme sostingut, més en consonància amb altres valors que no fossin fer doblers. Ah!, doblers, sovint ens fan perdre el cap. Buthan és un bon exemple de regulació del turisme. Però el nostre tema d’avui no és aquest —tot i que no està de més—, sinó el de Chagall i l’exposició, per a realçar el diàleg intercultural i interreligiós entre judaisme i cristianisme. El missatge d’aquesta mostra gira al voltant de dos eixos temàtics: el protagonisme de la dona en la Bíblia —aquí l’home té un paper secundari— i els set pecats capitals. A través de la seva pintura, vitralls, ceràmica, litografies, etc., Chagall transmet un missatge de pau i amor universal entre els éssers humans i, perquè no, un apropament a la divinitat. Així doncs, tot aprofitant aquesta avinentesa, Chagall torna a l’actualitat. Va néixer a Vitebsk (Bielorússia), que aleshores formava part de l’Imperi Rus, de pares jueus. En la seva autobiografia, La meva vida, l’únic llibre que va escriure, esmenta que en la ciutat hi havia arreu «esglésies, tanques, tendes, sinagogues senzilles i eternes, talment com en els edificis dels frescos de Giotto». I al seu voltant «gent que va i ve, donen voltes i es giren, deambula tota classe de jueus i joves». També parla que quan va néixer, com si fos un pressentiment, va esclatar un gran incendi en el barri pobre dels jueus, ben present en la seva obra pictòrica i com no, en la realitat de la vida de cada jueu que en qualsevol moment podia ser víctima d’un pogrom. La seva vida va transcórrer entre els xtetls (vila o poble de majoria jueva) i els kolkhozos (granges col·lectives d’explotació agrària que quan Stalin va pujar al poder foren centralitzades per l’Estat), entre Sant Petersburg i Moscou, entre diverses escoles pictòriques començant per la de Yuri Pen a Vitebsk i més tard amb l’escola de Bakst a Sant Petersburg, fins que finalment en el 1923 va emigrar cap a París. I d’allà, en temps de la Segona Guerra Mundial, va poder fugir cap als Estats Units, després que els alemanys ocupessin París. Acabava la guerra, s’instal·là definitivament a França.
Com artista es troba entre l’expressionisme i el modernisme, però amb un estil molt propi que ens recorda molt, sense ser-ho, a la pintura naïf per la seva ingenuïtat i innocència. El seu pinzell es mou damunt la tela com una mà trèmula, coberta d’imatges infinites, un món fet de fragments, cadascun dels quals amb el seu valor personal, un raig de llum, de misteri sobre l’origen, un bé finit que deixa entreveure quelcom perdurable. Un desig sobtat, imprevist, d’una atracció dolça, un bes paisatgístic, una faç que revela una terra curulla de colors, colors que sovint no tenen res a veure amb la realitat, però que transmeten intensitat, sentiment pregon que manifesta la bellesa quotidiana d’un esguard amatent. El pintor és sempre un contemplatiu que observa amb cura no només allò que l’envolta, sinó que intenta copsar-hi l’ànima, el que no és visible a simple cop d’ull, per després traslladar-lo al llenç. Potser el més difícil és salvar la distància que hi ha entre objecte i subjecte, fusionant-lo en un tot, i que té com a resultat final l’harmonia dels contraris. Homes i dones volant, músics, cases, paisatges distorsionats, la majestuositat del món que murmura, finestres obertes a la incertesa, fragilitat de la natura, rostres que traspuen el moment transcendent que s’esmuny, incendis, el jueu errant, nostàlgia d’eternitat, silenci i soledat... totes elles imatges oníriques. No importa que els colors no siguin els mateixos del que ho són en realitat, perquè del que es tracta realment és de transmetre la volatilitat, la majestuositat, la fragilitat, la nostàlgia, el dolor i el goig de la vida. Pinzellades realitzades a una velocitat que vigoritza la imatge, moviments ràpids de canell, com extasiat, aprofitant la clarividència del moment. Pintura inquieta, transgressora si volem, a voltes, misteriosa, però sempre reflex d’interioritat. I és que en la pintura de Chagall sempre hi endevines una gran aventura. Fixeu-nos, a tall d’exemple, en la Crucifixió Blanca, un dels seus olis més coneguts, que es conserva a l’Institut d’Art de Chicago. Representa, a simple vista, l’agonia de Jesús i el dolor del poble jueu. Un Jesús d’ulls closos, però que transmet serenitat. El cobreix el tal·lit, el xal de la pregària jueva. Damunt la creu la inscripció INRI (abreviatura de Iesus Nazarenus Rex Iudeorum), expressió escollida pels romans que tant humilia a Jesús com a jueus. Sota la inscripció llatina la versió jueva amb caràcters hebreus tradicionals. En la pintura hi ha quelcom que commou i emociona profundament: Chagall pinta a Jesús de Natzaret com a fill de la nació jueva; un Jesús que no té corona d’espines sinó un turbant que el substitueix. És probable que això el connecti amb els profetes d’Israel. En efecte, en l’art europeu premodern, el turbant ha estat emprat sovint com atribut dels profetes jueus. Chagall retrata un Jesús pur i il·luminat: una llum blanca davalla sobre la creu i il·lumina la seva figura. Als peus de la imatge un canelobre, la menorà, que també fa llum (potser és l’esperança). Però allò que envolta a Jesús és una Europa en tenebres. És l’any 1938, any de la nit dels vidres trencats i tan sols uns mesos abans del començament de la Segona Guerra Mundial, que donarà inici a l’extermini sistemàtic de tota la població jueva a Europa. A ambdós costats de la creu, es percep la intranquil·litat d’alguns jueus. A l’esquerra del quadre, irrompen els revolucionaris comunistes amb les seves banderes roges, mentre que el foc consumeix les cases i la comunitat jueva intenta allunyar-se del Vell Continent en un sobrecarregat vaixell. En el costat dret un nazi profana una sinagoga i la destrueix, cremant-la. Entre les figures representades en la crucifixió es troba un home jueu que sembla que ha pogut salvar la Torà i que camina amb tristesa sense treure la vista en Jesús i en la sinagoga cremada. Davant d’aquest home un altre de color blau amb un cartell al damunt escrit en alemany i identificat com a jueu (Ich bin Jude). És la humiliació a les víctimes. Tot això deixa al descobert el sense sentit i la banalitat del mal. L’home amb la bossa, a la dreta de la creu, qüestió recurrent en la imaginària de Chagall, podria ser ben bé una al·lusió al mite europeu tan popular del jueu errant, tot i que en aquest cas pot simbolitzar els trasllats continus de la comunitat jueva en aquest període tan convuls. En el quadre, Chagall dona mostres de ser home espiritual, que ajunta tradició i alhora innovació. Va crear un pont entre cultures, entre creences i entre creients, amb la finalitat —probablement— d’unir comunitats que s’han concebut al llarg de la història en termes antagònics.
