Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Sebastián Frau

Agost

Aquest estiu no ha servit, així doncs, perquè els que prenen les decisions a casa nostra mirin de planificar i anunciar-nos un futur diferent

Algunes veus es lamenten, any rere any, de la buidor informativa del mes d’agost. D’altres en denuncien el tòpic. I encara d’altres el senten, l’agost, com una mena de plàcida estada en el món de la quietud somnolenta en què queixar-se de la calor i maleir els moscards esdevenen les ocupacions predilectes. Sigui com vulgui, cada dotze mesos arriba un nou agost i, com arriba, se’n va: aquestes coses passen (o fins ara ha estat així). Ve a ser com si el calendari —tan inclement!—no volgués pas donar-se una treva ni donar-nos-la. Fins que un dia el temps —el nostre temps, el temps de cadascú— s’aturi, que això també passarà. I, aleshores? Aleshores no sabem gaire cosa del cert però almenys tenim la llibertat de pensar i creure en una mena d’integració difusa en un univers eteri. On serem però no hi serem.

Així les coses i al marge d’excursos existencials, aquest estiu el cel de Santa Eugènia ha estat travessat pels avions igual que sempre. Diuen que no van pas plens, els avions, i que n’han vingut menys que mai. De qualsevol manera, plens o buits, molts o no tants, els avions i tot allò que hi està vinculat transmeten la sensació de poder inabastable. D’aquest poder que els polítics d’aquí i d’arreu no gosen incomodar. Tal com ho demostra, sense anar més lluny, el fet que a la mínima que les companyies aèries han sofert —pobrissones!— un aparent sotrac motivat per la pandèmia els diners públics han volat a rescatar-les (no patiu que ara mateix us regarem amb generosa abundància, sense mirar prim perquè sou un sector estratègic i etcètera). La realitat d’aquests monstres amb peu de fang que són les companyies aèries —i també les navilieres, o les multinacionals de lloguers de cotxes, o les grans cadenes hoteleres, o els operadors turístics...—, convé tenir-ho ben present, implica un entramat econòmic d’enormes proporcions que s’ha creat perquè funcioni sense aturador (peti qui peti).

Tot plegat al servei del turisme massiu que aquí coneixem i patim de forma tan desmesurada (potser com enlloc). Agost no ha servit, així doncs, perquè els que prenen les decisions a casa nostra mirin de planificar i anunciar-nos un futur diferent. No deuen tenir temps per a nimietats consemblants. Guillem López Casasnovas, reputadíssim economista ciutadellenc, posà en relleu no fa gaire en el curs d’una entrevista radiofònica (a IB3) que el pitjor que ens podia passar a les Illes Balears en relació amb el fenomen turístic és que de la pandèmia no en traguéssim cap lliçó. És a dir, que continuéssim fent les mateixes coses amb els mateixos instruments i amb els mateixos objectius de creixement il·limitat. En definitiva, clamà perquè la crisi econòmica d’origen i característiques tan impensades servís per reformular el nostre model productiu amb la mirada posada a abandonar el monocultiu turístic i l’actual dinàmica autodestructiva.

En la mateixa línia de denúncia de l’absurd en què vivim instal·lats des de fa massa estona, un especialista universitari de la UIB que es veia que sabia ben bé de què parlava (lamentablement, n’ignorem la identitat) significà en un documental (també d’IB3) que la càrrega —ocupació del territori, consum de recursos naturals, contaminació, índex de població...— que suportaven les Illes Balears a conseqüència del turisme era set vegades superior als estàndards racionals admesos. Ho reblà amb una conclusió prou gràfica: la càrrega efectivament suportada és com si les Illes Balears tinguessin una extensió superficial set vegades superior. En el mateix documental, una dona de verb tan mesurat com l’escriptora i acadèmica (de la RAE) Carme Riera feu servir uns epítets semblants a calamitós desgavell per conceptuar el tipus d’explotació turística mantinguda aquí els darrers seixanta o setanta anys.

De moment, ningú amb capacitat de fer-ho de forma eficient i creïble no ha impartit directrius que permetin albirar cap a on anem. Que s’entengui bé: que ens diguin si anem, com fins ara, sense rumb conegut, guiats pel déu suprem anomenat Mercat, sotmesos a l’albir dels esdeveniments, o si, per contra, volem i podem, podem i volem, condicionar el nostre futur col·lectiu en un determinat sentit. Tenim dret, cal pensar, a reclamar una definició clara d’un patró divers de la disbauxa actual. Anticipem que les opinions més fonamentades dels experts concorden que els indicadors que permetrien fer quelcom radicalment diferent del que hem fet —del que ens han fet— fins ara estan compresos en tres úniques idees, amb les seves conseqüents derivades: reducció, limitació d’accés i pagament per usos.

Vegem. A una terra que es caracteritza perquè de tot n’hi ha massa —aquesta és la causa i la conseqüència dels nostres mals, que de tot n’hi ha massa—, es tractaria de començar per reduir sensiblement el nombre de places hoteleres, sobretot de les de més baixa categoria, per reduir alhora el nombre de visitants. La reducció progressiva de places hoteleres comportaria una munió d’efectes afegits benèfics com, posem per cas, la minva dels vols aeris, del nombre de vehicles de lloguer i de la contaminació adherida i l’augment del benestar de tota la població (la que hi viu de forma permanent i l’eventual). La restricció hauria d’afectar també, per descomptat, el nombre de creuers que poden atracar en els nostres ports (l’associació Palma XXI ha proposat amb bon sentit la xifra d’un màxim d’un creuer diari a Ciutat).

La segona idea, la limitació d’accés, es refereix al fet que no tothom pot anar per tot i que és indesitjable que un gran cúmul de persones s’arreplegui en un temps i espai limitats perquè això afecta de forma força negativa la natura i la mateixa imatge turística. Les lamentables mostres de cues interminables de vehicles a la cerca d’un lloc per aparcar en una zona de platja s’haurien d’evitar en qualsevol cas. Ni les platges, ni les zones boscoses properes a les platges haurien de ser pàrquings. En aquests indrets especialment demandats i fràgils només s’hi hauria de poder arribar a peu o amb transport públic (desterrem d’una vegada per totes els cotxes particulars per arribar fins a vorera de mar).

Finalment, el pagament per usos, a càrrec només dels visitants, complementaria en bona part la reducció i la limitació i, encara, representaria una font d’ingressos per als municipis afectats, per als consells insulars i/o per a la CAIB. Al cap i a la fi, aquests ingressos ajudarien a implementar i mantenir les limitacions d’accés i servirien com a regulador per l’efecte inhibitori que impliquen. En aquest sentit i a títol d’exemple, convé constatar que a partir de l’estiu del 2022 per entrar —només per entrar— a Venècia s’haurà de pagar una quantitat encara pendent de determinar (entre 3 i 10 euros, segons l’època de l’any). A Venècia, que d’això del turisme de masses en saben una estona, fer pagar per entrar-hi és l’instrument que han dissenyat per combatre la saturació turística que els venecians creuen que posa en risc la pervivència del lloc i, alhora, del seu sistema productiu.

Compartir el artículo

stats