Sobre energia a les Illes Balears

Referent a l’energia, hem d’indicar que les dades disponibles arriben a 2019. Per alguna raó que desconeixem, ens és impossible disposar de dades de l’any anterior, com també passa amb l’abastiment d’aigua per a consum humà o amb les emissions a l’atmosfera, per la qual cosa a hores d’ara no disposam de dades de l’impacte de la pandèmia en el sector energètic. Fet l’aclariment, direm que a 2019, del consum energètic total en el conjunt de les Illes Balears sols el 2,62% prové de fonts renovables (segons dades facilitades per la Conselleria de Transició Energètica i Sectors Productius). Per fer una comparativa, el percentatge de renovables, en el mateix període, a Galicia va ser del 11,6% i a Aragó del 13,3%. És més, d’aquest 2,62%, el 2% prové de la crema de residus, ja que el Pla d’Acció Nacional d’Energies Renovables 2011-2020 considera el 50% dels residus sòlids urbans incinerats com a energia renovable. El 0,62% restant queda repartit entre energia procedent de la biomassa, solar i eòlica. Per fer una altra comparació, el consum procedent de biomassa, solar i eòlica junts representa el 12,4% de l’energia consumida procedent d’electricitat importada, de la qual no en coneixem l’origen. Tot un exemple de sostenibilitat.

Quins són els problemes? Extreure energia de la biomassa no és rendible. Difícilment es pot viure amb una grua i un camió carregant troncs. Es necessita maquinària a gran escala per poder rescabalar despeses, i això sols es pot aconseguir unint esforços públics i privats. Cal tenir en compte que la biomassa utilitzada no arriba al 10% de la que es podria utilitzar, és a dir, que no tan sols infrautilitzam aquesta font d’energia, sinó que tenim els nostres boscos plens de llenya a punt per alimentar macroincendis forestals.

En quan a les altres dues fonts, la solar i l’eòlica, encara no tenim clar on col·locar les plaques i els molins. La previsió no és una de les nostres virtuts com a illencs. A ningú se li va ocórrer, quan es discutien els plans territorials, situar a sobre d’un mapa els llocs més adients per situar-los. Ara ens trobam amb la paradoxa que, per posar elements que produeixin energia renovable (i neta), s’han d’ocupar terres fèrtils de conreu, anant en contra del consum de proximitat, que evitaria molta de contaminació per transport. També ens topam amb gent, suposadament conscienciada mediambientalment, que s’hi oposa per l’impacte visual que provoquen plaques i molins. És com manifestar-se en favor dels immigrants, però no voler el centre d’acollida al costat de casa. Si volem energia neta, algun sacrifici haurem de fer. En castellà hi ha una dita molt encertada per aplicar a aquesta situació: «quien quiera peces que se moje el culo». Sabem que ja hi ha hagut moviments per solucionar el problema. Benvinguts siguin. Però necessitarem molta més empatia, per part de la població i molts més esforços, per part de l’administració, si volem arribar als objectius que es fixaren en el valuós document Horitzó 2030, elaborat pel CES, com no podia ser d’una altra manera.

I mentre a aquestes illes nostres ja ningú se’n recorda del significat de la paraula sostenible, seguirem informant-nos dels contagis covid mitjançant una televisió que es nodreix bàsicament de combustibles fòssils, i anirem contents a tirar el fems després d’haver llegit aquest article ja que, al cap i a la fi, la meitat de la porqueria que tiram es converteix en energia renovable. Qui no es consola és perquè no vol. També hi ha qui pensa (i escriu) que l’energia nuclear és més neta que la renovable. No sóc creient, però valgui la dita: que Déu ens agafi confessats.