Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Martí Àvila i Serra

Fites en el camí

Les ‘Fites’ del suec Dag Hammarskjöld és un document excepcional d’un home d’acció que intenta unificar la vida entre activa i contemplativa, una mirada cap endins mitjançant la introspecció i amb un sentit poètic

Fites en el camí

Ja fa molts anys que tinc coneixement del suec Dag Hammarskjöld —un nom gairebé impronunciable—, mort en accident d’aviació el 18 de setembre de 1961 per causes que encara es desconeixen sent secretari general de les Nacions Unides quan encara aquest organisme tenia un paper d’àrbitre en la vida política del nostre globus i que fou honrat a títol pòstum amb el premi Nobel de la Pau. El prestigi que aleshores gaudia les Nacions Unides s’ha vist emmascarat actualment pels interessos mesquins d’algunes nacions que manipulen, obstaculitzen o veten la seva tasca mediadora i conciliadora, afavorint l’ambició espúria d’uns pocs en detriment dels més desvalguts, d’aquí que la seva credibilitat es trobi ara en hores baixes. L’editorial Viena Edicions juntament amb la Fundació Joan Maragall (col·lecció Cristianisme i Justícia) ha publicat en català a finals de l’any passat el seu dietari intitulat Fites (Vägmärken en suec, que ve a significar literalment ‘senyals de trànsit’); la versió castellana circula des de l’any 2009, sota el títol de Marcas en el camino, de l’editorial Trotta. La paraula fita és contemplada aquí en sentit figurat, talment com un senyal i que té a veure amb els objectius que un té marcats en la seva vida. En aquestes Fites no hi ha ni la més mínima al·lusió directa a la seva carrera com a funcionari civil internacional, ni de les personalitats i autoritats amb les quals es va creuar i debatre infinitat d’assumptes, ni tan sols esmenta els esdeveniments històrics que va viure ni del rol fonamental que la seva figura va desenvolupar en tals accions; amb tot, podem intuir que aquest dietari és d’una gran vivència humana, curull d’un compromís seriós envers els altres i amb el mateix destí, no excepte de tribulacions i temptacions, i això perquè la seva vida i les seves relacions humanes eren sostingudes i inspirades per conviccions i ideals sòlidament arrelats, cap als quals sempre era lleial en paraules i accions, cosa que avui no trobem entre els nostres polítics, més preocupats en vendre una bona imatge. D’aquí la desafecció de la ciutadania cap a la política. Els polítics es preocupen més del màrqueting polític i si baixen o pugen en les enquestes, però el que realment es demana és més empatia amb els ciutadans, amb els seus problemes concrets, que són molts i generalitzats, com és ara la pujada desorbitada de la llum en aquestes últimes setmanes i que ha coincidit amb una de les pitjors onades de calor dels darrers anys, fet que ha estat aprofitat per les indústries elèctriques pel que fa a l’oferta i la demanda. Ser polític és una vocació, en la qual hom s’ha de desviure per l’altre. No té altra finalitat que el bé comú, no l’enriquiment personal ni sortir en la foto de torn. Cal mirar cap endins: «veure’s a si mateix és difícil com ho és també mirar cap enrere sense girar-se» (Thoreau). La veritat és que, i això val per a tothom, els nostres amics —i els nostres enemics— ens coneixen sempre millor del que ens coneixem a nosaltres mateixos. El retrat que aquests pinten de nosaltres és força aproximat, només calen alguns retocs que tan sols nosaltres podem aportar, generalment relacionats amb les nostres debilitats i vulnerabilitats. Dubtes, temptacions, sempre seran presents en la nostra vida, com així va succeir amb la de Hammarskjöld, però si no ens enganyem i la nostra existència no és una mentida total, cadascú reconeixerà que «tots podem fer bones accions, tanmateix pocs poden pensar bons pensaments» (Cesare Pavese). Hammarskjöld era d’aquests homes, amb una ment brillant, ordenada, pragmàtica i subtil, d’una capacitat intuïtiva tant de raonament com de projecció i al mateix temps rígidament disciplinada. Era estrictament meticulós en els seus afers, en la serena acceptació i comprensió dels límits humans i de la realitat, sovint dures, amb les quals s’havia de bregar. Preparat per a ser un funcionari civil, és a dir, una persona en què el deure és el d’actuar i portar a terme una política, no de decidir-la. Les Fites és un document excepcional d’un home d’acció que intenta unificar la vida entre activa i contemplativa, una mirada cap endins mitjançant la introspecció i amb un sentit poètic. El seu dietari recull una economia basada en l’ofici del perdó del tot necessari per a reconduir i reconduir-nos, un desig de recolliment, el «remigium alarum» (batec d’ales) de cada experiència de l’esperit, on intenta alliberar-se d’una política del sacrifici típica de la tradició luterana, i així iniciar el viatge definitiu cap a l’esperit.

De fites hi ha hagut tantes i molt variades al llarg de la història i que comprenen tots els camps de les ciències humanes i que s’han convertit en petges per la humanitat. Aquestes petges ens han ajudat a fer un pas cap endavant i ensems comprendre millor l’ésser humà. Tenim les petges de dinosaures, parts de meteorits que han caigut a la terra i que varen fer canviar la seva fesomia, fòssils d’animals i plantes que ja han desaparegut i que ens han mostrat com era la vida d’abans dels homínids. Quan els antropòlegs Donald Johanson, Maurice Taieb i Yves Coppens a l’est de la falla del Rift, concretament en el jaciment d’Hadar, Etiòpia, descobriren les restes d’un esquelet quasi sencer d’una femella d’australopitec (la famosa Lucy), el que descobriren fou una baula més en l’evolució i que ens portarà cap a l’«Homo sapiens». Es tractava del primer homínid bípede, i que afavoria la percepció nítida de l’espai. Corria l’any 1974. Ja abans, en el 1924, a Sud-àfrica fou trobat el primer crani d’un «simi-home». D’altra banda, davant una societat sotmesa al poder absolut de la religió, la revolució copernicana no fou una qüestió nímia, com tampoc ho foren les aportacions de Darwin. Tant l’un com l’altre no arribaren a aportar una prova irrefutable de les seves afirmacions, de manera que, a manca de proves fefaents, s’impugnaren els seus plantejaments. El que sí que feren fou introduir tal grau de versemblança en allò que afirmaren que el món científic i teològic es va veure obligat a prendre’s llurs teories seriosament. I així podríem continuar descrivint, ordenadament o de manera més caòtica, aquelles petges que han fet possible la vida d’ara, per no parlar dels avenços en els drets que l’han regulat. En aquest sentit hauríem de recordar el codi d’Hammurabi, el decàleg de la llei mosaica, el cilindre de Cir i així via fins a arribar a la Declaració dels Drets de Virgínia —antesala de la Declaració d’Independència dels Estats Units—, Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà de la Revolució Francesa, els Drets Humans i els diversos decrets relacionats amb els infants, l’explotació laboral, els drets de les dones, els drets de les minories, etc. Tots aquests textos són fites que han ajudat a configurar el nostre món actual, amb els seus èxits i fracassos. Són traços en el camí, petjades que han revolucionat societats i món, amb la intenció, probablement, de millorar-lo i millorar-nos. A vegades navegant per la llera d’un riu, altres entre els marges o fins i tot alguns hauran de traçar un camí on no hi ha hagut mai. Obrir pas, fer possible noves fites, petges que resten en la nostra terra calcinada. És un gran salt a fer, malgrat el pessimisme que ens encercla.

Compartir el artículo

stats