Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Joan Riera

Tempus est iocundum | Marietes, cuques de llum, oronelles i el mar Menor

Aquest estiu no he vist cap cuca de llum. Ni l’any passat. Crec que almanco en fa cinc que no trob ni un d’aquests insectes nocturns coneguts amb el nom científic de Lampyris noctiluca. Visc a un poble i a una zona amb poca il·luminació, hàbitat ideal per afavorir l’encontre. A la nostra infància era un animal freqüent i molt respectat. Com ens deien els nostres pares i explica el Diccionari Alcover-Moll: «És pecat matar-lo perquè fa llum a Nostre Senyor».

I marietes? Les més habituals eren les vermelles amb puntets negres, però també n’hi ha taronges i grogues. Són formoses. Fa dècades les trobàvem per tot arreu fent una feina fonamental als horts i jardins: es menjaven les plagues que feien malbé cultius i flors. Avui és considerada una espècie en perill d’extinció debut a la pèrdua d’hàbitats i pel canvi climàtic.

Aquesta setmana vaig creure distingir un insecte pal a una marjada de ca-meva. He vist alguna papallona groga o blanca, però només molt de tant en tant vola entre pins i ullastres una reina, aquestes que són grogues i negres amb detalls vermells i blaus. Els sabaters caminaven altre temps per sobre l’aigua de síquies i safareigs, com el Bon Jesús sobre la mar de Galilea.

Els estius de fa algunes dècades els carrers d’Alaró i de tots els pobles s’omplien d’oronelles, falzies i cabots. Gairebé ja no volen cap a Mallorca des d’Àfrica quan arriba la primavera. Els nius fets amb fang davall les teulades han desaparegut. És una altra minva important pels humans. Aquests ocells eren una eficient remei antimoscards i deslliuraven de moltes picades als mallorquins. El refrany ‘una oronella no fa estiu’ ha perdut el seu sentit. La calor no arribaria mai si depengués d’aquesta au de vol acrobàtic que avui escasseja.

Els teuladers, aquests ocells marrons habituals a grans ciutats i petits llogarets, han minvat força la seva població, segons informa els cens de la Sociedad Española de Ornitología.

Luis Alberto Domínguez és un fotògraf que es dedica a retratar animals morts a les carreteres de l’illa. S’explicava el diumenge passat en aquest diari en un reportatge que firmava Jaume Bauzà. Es troba moltes aus –falcons, caderneres, teuladers…–. Una de cada quatre fotografiades sobre l’asfalt són òlibes o mussols. També hi ha eriçons, genetes o martes. Espècies no gaire abundants. Domínguez no s’atura a retratar moixos i cans perquè «no tendria temps per a fer res més».

Avui es poden veure voltors a la Serra de Tramuntana i aquesta espècie ha sortit de les llistes d’espècies en perill d’extinció, però evitar la seva desaparició ha costat esforços de dècades per part de persones com Evelyn Tewes o Juan José Sánchez. No fa massa anys es posava verí per matar-los o disparaven contra aquest símbol dels ecologistes mallorquins.

Per què d’aquesta llarga i incompleta relació sobre espècies animals minvants a l’illa? Perquè a Mallorca també tenim el nostre Mar Menor. Aquí, per ara, no es repeteixen cada poc motaldats de tones i tones de peixos. Aquí, de moment, no hi ha fortes polèmiques sobre els perjudicis que fertilitzants i insecticides mals utilitzats tenen sobre la fauna illenca. Aquí encara creiem que no tenim un Mar Menor. La realitat és que en tenim molts de petites dimensions. Cuques de llum, marietes, oronelles, falzies, cabots, papallones reina… són víctimes del mal ús que fem de la natura. Algun dia plorarem per la riquesa perduda, igual que aquesta setmana ens hem escandalitzat amb els embossos de cotxes per arribar a es Trenc o amb les cues de tres hores per anar al Caló des Moro.

Compartir el artículo

stats