Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Joan Riera

Tempus est iocundum | Pedro Sánchez en espardenyes

Les espardenyes d’un Pedro Sánchez vestit amb jaqueta i corbata han aixecat polèmica. El president mantenia una reunió telemàtica amb els ministres d’Afers Exteriors, José Manuel Albares, i de Defensa, Margarita Robles, sobre la desfeta a l’Afganistan. Supòs que no parlaren dels milers de vides i dels milions d’euros perduts dins les butxaques de negociants de tota mena per acabar al punt de partida de vint anys enrere. Ni del gran fracàs d’Occident en voler exportar democràcia on no la volen ni els talibans ni la facció derrotada.

Els entesos en moda opinen que el president del Govern anava «desconjuntat». Què volen que els digui. «Francament, estimats, m’importa un rave», per plagiar la frase que Clark Gable li enfloca a Vivien Leigh a la pel·lícula Allò que el vent s’endugué. Més em preocupa que el cap de l’Executiu espanyol vagi cada cop més desconjuntat pel que fa a la realitat espanyola. Mentre els seus administrats estaven acollonits amb els rècords gairebé diaris dels preus de l’electricitat, Sánchez lloava, amb justícia cal dir, la figura de José Saramago. Ho feia des del seu cau estiuenc de Lanzarote, l’illa parcialment salvada dels excessos del turisme gràcies a un artista, Jorge Manrique, i no pel seny d’un polític o un empresari. Al socialista no li agrada parlar de males notícies. Es veu que en tengué prou durant els primers mesos de la pandèmia. Davant els periodistes, ni una paraula dels assumptes d’actualitat.

Després es reuní amb el president de Canàries, Ángel Víctor Torres, a un castell del segle XVIII. Els mitjans es quedaren amb les ganes d’interrogar a Sánchez sobre els problemes d’Espanya i dels espanyols. Que lluny queden aquells estius de les vacances de Felipe González a Mallorca! El president s’asseia a una terrassa del xalet de Pere Nicolau a Cala Marmassen, alguna vegada fins i tot a Marivent, i a mig metre de distància se’l podia interrogar sobre qualsevol assumpte. Sense plasma i sense caps de premsa que filtrassin les preguntes.

Sembla que els assessors presidencials hagin decidit que només l’han d’exposar per donar bones notícies. Oblida també el president el consell d’un bisbe català als futurs predicadors: «Els sermons curts mouen el cor, els sermons llargs mouen el cul, amb perdó». Així trobam Sánchez pronunciant discursos llargs i avorrits per anunciar el Pla Espanya 2050, els milions de la Unió Europea o les trameses de vacunes. De vegades, les seves ànsies de mostrar-se optimista fan que enviï un missatge equivocat. Per exemple, quan anuncià urbi et orbi que la mascareta ja no seria obligatòria al carrer va menysprear la part més important de la comunicació: que seguia sent-ho quan no es pogués mantenir la distància de seguretat. L’error ha afavorit que el tapaboques estigui absent de les grans concentracions de joves.

Més d’una vegada l’ha esguerrada del tot. Per exemple, quan afirmà que la pandèmia era cosa del passat, que ja arribaven temps millors i que des de l’estiu del 2020 només ens quedava anar cap amunt. Bastà que pronunciàs aquestes paraules perquè començàs la segona onada. Si Sánchez hagués viscut a Londres els difícils moments de la Segona Guerra Mundial, les paraules de Winston Churchill prometent «sang, suor i llàgrimes», s’hagueren transformat en «il·lusió, comoditat i tranquil·litat».

És evident que un líder sempre ha de comunicar esperança els seus seguidors. Però s’ha de fer des del reconeixement i l’exposició clara de les dificultats. Sánchez té el costum de vendre optimisme amb un to que, lluny d’enlairar els cors, les contrista. A més sol descriure situacions molt allunyades de la realitat.

Compartir el artículo

stats