Per comprendre l’actual situació a l’Afganistan, cal fer una mirada enrere per entendre com s’ha arribat fins aquí, qui ha participat, en favor de qui, així com per entendre que aquest territori no és l’únic al món en situacions similars.

Afganistan s’independitza a mitjans segle XIX de l’Imperi Britànic instaurant una monarquia d’orientació islàmica moderada que durà fins el 1973, quan la monarquia fou derrocada per diversos grups davant les pèssimes collites i la fam que conseqüentment produí, constituint una república islàmica. Aquesta va fer les famoses reformes de Zahir, consistents amb un intent de modernització de l’estat ancorat en praxis de tipus feudal que tingueren un fort rebuig social, aquest règim republicà fou derrocat arrel de la revolució comunista del 1978. Aquest nou règim, fomentà una transformació radical de la societat així com el seu progrés, prohibí la usura, començaren una campanya d’alfabetització, prohibí el cultiu de l’opi (principal font de riquesa de l’estat on el 90% de la gent viu de l’agricultura), legalitzà els sindicats, establí un salari mínim, aprovà per llei que les dones tenien els mateixos drets que els homes (fet insòlit al país i molt abans que l’Estat espanyol per exemple), així com l’aprovació de la reforma agrària de socialització de la terra.

Aquestes polítiques així com l’aliança amb la URSS de la jove república democràtica, provocà la reacció dels EUA i d’Arabia Saudí que en plena guerra freda, iniciaren una campanya de desestabilització del país, que fomentava l’alçament de guerrilles arreu del país amb suport logístic d’aquestes dues potències. Aquest procés finalitza amb el fallit cop d’estat dels muyahidins el desembre del 1979. Davant aquest fet la URSS intervé al conflicte en ajut del seu aliat, la guerra de guerrilles tingué un punt d’inflexió el 1983, quan el president Reagan públicament es reuní amb els guerrillers afgans entre ells els talibans. Aquest fet provocà l’increment d’enviament d’armament, equipament militar, vehicles pesats i sistemes de llançament de coets de forma massiva per decantar la guerra en contra de la facció socialista.

El col·lapse de la URSS el 1989, provocà la seva retirada del conflicte, deixant als EUA, Aràbia Saudí i les guerrilles radicals islàmiques gairebé en solitari contra la maltreta república democràtica de l’Afganistà. La guerra finalitzà el 1996 amb la presa del poder per part dels talibans. Arrel de les polítiques extremistes d’aquests que són les mateixes que estan aplicant avui dia, així com l’atac de l’11S del 2001, la OTAN entrà en guerra contra qui havien estat armant, formant i ajudant fins feia ben poc. Aquest conflicte durà fins fa un parell de dies on els talibans tornaren a fer-se amb el poder.

Els talibans, per tant, són un monstre alimentat pels EUA fonamentalment, en contra dels interessos de les persones. Tot pel control geopolític, així com la lluita contra la URSS. La paradoxa és que les dues victòries dels extremistes islàmics s’han produït amb armament regalat per occident. La política internacional de la OTAN els darrers 40 anys ha consistit amb això, ha succeït el mateix a Libia, Siria o a l’Irak, i on després de cada intervenció en defensa de la democràcia, tot ha acabat amb l’aparició de faccions feixistes, que atempten contra els drets humans, que sempre són els que es revolten i que es blanquegen a través dels mitjans de comunicació com a alliberadors o com a revolta popular. Davant això ens hauríem de fer mirar la política internacional que des de l’Estat espanyol com a membre de la OTAN, patrocinem.