Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Hipàtia, Russell, Branduardi, Euler...

Algunes històries matemàtiques, d’èpoques i estils diferents, que evidencien el fet que sempre que parles de ciència, parles, en definitiva de les emocions

De moment és només un avantprojecte i ja ha donat peu a titulars diversos, alguns fins i tot explosius. Ens referim a la notícia segons la qual el Ministerio de Educación pretén incloure l’educació de gènere y psicoemocional en l’assignatura de matemàtiques.

Naturalment, des d’una visió contrària a les que proposa la ministra i sense haver llegit poc més que el titular, la notícia ha sembrat polèmica i ha estat tema d’acudits barats i motiu de rebuig. Alguns fins i tot han qüestionat el que s’incloguin les matemàtiques a l’hora d’aconseguir una educació més oberta, més ample i menys unilateral pels nostres alumnes.

I jo em deman: I per què no? Què tenen (o què no tenen) les matemàtiques que no les fa aptes per aquesta obertura de mires? I encara anant més lluny i girant a passiva: I per què només les matemàtiques? I per què no la història, la biologia o la música? O és que el fet de ser persones socialment vàlides, amb visió de gènere i amb actituds obertes és un patrimoni exclusiu d’unes matèries o professions concretes?

Per tal d’aportar alguna cosa al debat i sense massa pretensions, m’han vengut al cap algunes històries matemàtiques, d’èpoques i estils diferents, que evidencien el fet que sempre que parles de ciència, parles, en definitiva de les emocions. Aquestes situacions bé poden servir per entendre que fer ciència, en el fons, és fer vida i que a través d’ella podem explicar com desenvolupar-nos en un món canviant i obert.

Mirau si no:

Segle IV. Recordau la pel·lícula Àgora d’Alejandro Amenàbar? En ella es conta, mig de forma real, mig recreada, la història de la matemàtica Hipàtia, la que passa per ser la darrera responsable de la Biblioteca d’Alexandria, una institució única en el seu temps. La seva persecució i mort ens hauria de servir per evitar la repetició de fets semblants, que només pretenen destruir, esbucar i matar el progrés científic, sobretot el que pot posar en dubte idees establertes.

A l’esmentada cinta, que recomano sense reserves, hi ha una escena que no deixa d’emocionar-me cada vegada que la torn a veure. Es tracta del moment en el qual la protagonista, una excel·lent Rachel Weisz, descobreix la vertadera corba que descriuen els planetes entorn del sol, que no és una circumferència, com es podia pensar, sinó una el·lipse! Matemàtiques i sentiments al cent per cent. Poesia visual.

(La visió d’aquests escena dins un aula pot servir al professorat per parlar d’intransigència i mostrar les aportacions de moltes dones en el desenvolupament de totes les línies de pensament i en concret en el matemàtic).

Anys 60. Bertrand Russell, el gran matemàtic i filòsof anglès a qui, tot i no ser molt citat ni llegit avui, convé tornar adesiara, escriví durant dos anys, de 1967 a 1969, la seva Autobiografia, que publicà poc abans de morir, als noranta vuit anys. En el primer dels tres volums que té l’edició anglesa (i que edità Edhasa en espanyol), a manera de pròleg curt però intens i que l’autor titulà Per a què he viscut, hi podem llegir el següent paràgraf: «Tres passions simples, però intenses, han governat ma vida: l’ànsia d’amor, la cerca del coneixement i una insuportable pietat pel sofriment de la humanitat» (...) «Aquesta ha estat ma vida. L’he trobada digna de ser viscuda, i amb gust tornaria a viure-la si em donassin l’oportunitat».

Paraules sàvies i que donen molt per parlar. Podríem dir el mateix, cadascú de nosaltres? Sabem quins són els eixos que marquen la nostra existència?

(La lectura d’aquestes paraules dins un aula pot donar peu a, primer fer entendre que la separació de ciències i lletres és més fictícia que real, ja que Russell fou premi Nobel de Literatura i també per parlar del que entenem per valors).

1998. Giorgio Faletti va escriure les lletres de les cançons d’un disc molt recomanable i que musicà i cantà un altre italià il·lustre, Angelo Branduardi. El títol del volum ja és de per sí significatiu per la nostra tesi, Il dito e la luna, mirar el que és superflu en lloc d’anar al que és transcendent. En aquest disc hi trobam però una cançó encara més aprofitable: Per ogni matematico, un cant als científics dels nombres i a la seva recerca, no només de l’exactitud, sinó de l’emoció. I què passa si un matemàtic, cercant l’infinit s’equivoca? es demana el cantautor italià.

(Escoltar aquest disc dins l’aula pot ajudar a entendre que les matemàtiques no només interessen als matemàtics, també als poetes i músics i si s’analitza la lletra de la cançó esmentada, es pot reflexionar sobre el que s’entén per fracassar).

Euler i més. Quina és l’equació més bella del món? Alguns han considerat que és la fórmula d’Euler, segons la qual es relacionen valors universals entre sí (e, i, pi, 1, 0). Ara bé, altres, per la seva simplicitat, han puntuat l’expressió d’Einstein, segons la qual l’energia és la massa pel quadrat de la velocitat de la llum. I encara més, per no pocs, la fórmula més bella és la de Newton, que assenyala que la força és la massa per l’acceleració.

Controvèrsies apart el que sí és cert és que les fórmules més senzilles es corresponen, a l’hora de representar-les sobre uns eixos, amb les gràfiques més atractives. Basta fer una prova. Qualsevol funció exponencial, que conté pocs elements matemàtics en la seva concepció, té una gràfica estèticament més elegant que la de qualsevol quocient de polinomis, que de per sí ja ens atreu menys. I és que el concepte de bellesa està relacionat amb el de senzillesa. No només en matemàtiques, també en la vida quotidiana.

(Fer aquesta prova, la de relacionar fórmula amb gràfica, pot donar peu per treballar el què entenem per estètica i per fer veure que el camí de la bellesa camina paral·lel al de la senzillesa).

P. S. No hi ha aprenentatge sense emoció.

Compartir el artículo

stats