Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Bernat Jofre

Afganistan: qüestió de coherència

«En temps d’hipocresia, qualsevol sinceritat pareix cinisme», William Somerset Maugham, dramaturg anglès de finals del s.XIX i primera meitat del XX. La seva obra es caracteritza per despullar el cinisme de la societat que li va tocar viure.

Com molts saben, els serveis d’intel·ligència serveixen per a predir el futur i evitar mals majors. Això va ser el que va intentar la Divisió d’Intel·ligència de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord sense massa èxit. Per més inri, ho havia fet públicament, mitjançant la seva excel·lent newsletter, oberta a tot aquell qui estigui interessat en Diplomàcia o Intel·ligència Geoestratègica, L’OTAN havia avisat en diverses ocasions que la retirada sense més de les tropes USA era el preludi d’una barbàrie... però que la responsabilitat de dita retirada no era exclusivament de Washington. Que Afganistan hagi caigut en menys d’una setmana en mans talibanes ja ens hauria de fer pensar fins a quin punt el país era controlat pels Estats Units i el dit Govern afganès. Tant els observadors de l’Aliança com d’altres feren èmfasi en el seu dia que el control territorial era suportat amb dos claus: armes i diners. Tan sols ha mancat una de les dues potes per a que zones urbanes, nusos viaris i ferroviaris i controls fronterers hagin caigut altra vegada en mans de qui mai se n’havia anat del país. Aquesta era la realitat. La situació subsequent serà també un déjà vu, ja exposat fa anys pels principals think tanks en Geoestratègia mundials. Una altra cosa és que la classe política hagi volgut actuar fent cas als qui en saben i no als seus consellers electorals.

Fins i tot la mesurada ONU havia assenyalat que en vint anys no s’havia assolit una empatia el suficientment elevada amb la població rural - majoria quasi absoluta al país - com per a erradicar certs costums. Com la d’utilitzar el cap dels enemics per a un joc que els anglesos varen perfeccionar i anomenaren «polo». Bé que ho saberen en el seu dia els homes de confiança d’Alexandre, els anglesos dos mil anys després i ja més recentment, les tropes soviètiques o els marines americans. El que vindrà ara serà, bàsicament, un atemptat contra la dignitat humana: la diversitat cultural, la igualtat de gènere, la llibertat d’expressió i/o de religió... tot serà anihilat. Una autèntica dictadura, que res té a veure amb l’ensenyament de la doctrina islàmica.

Ara la Unió Europea es posa les mans al cap. I s’exclama de la desgràcia del pacífic poble paixtu. Sobretot, de les seves dones i nenes. Tard: com l’Aliança Atlàntica havia pronosticat des de feia molt de temps, amb les paraules de solidaritat no es guanyen guerres. Oferir capital als països fronterers «per contenir l’allau immigratòria cap Europa» - tal com deia Josep Borrell i Fontelles avui al matí des de Brussel·les - no sembla la solució més viable. Tampoc intel·ligent: si la diplomàcia europea creu que les nacions frontereres es quedaran els milions de refugiats afganesos, és que molt els falta per aprendre de la mentalitat caucàsica. El més probable és que els abans citats posin tots els mitjans necessaris per donar la benvinguda als nous arribats...per a fer-los fora del seu territori, una vegada cobrats els subsidis europeus. Posant a continuació les seves vides en mans de les inevitables màfies de passants de persones. Les quals podran abusar tant o més de les dones que vulguin sortir de la terra dels afgans que els propis talibans.

Ara potser vindran els remordiments. Quan des de les principals cancelleries europees es decidí deixar sol a Washington a Afganistan. Ara, quan es veuen milions d’afamats navegant pel Mediterrani, es pot prendre consciència de l’enorme error que significà el replegament de les tropes i soldats europeus a la zona. O la no potenciació de la presència militar amb professionals civils per a construcció d’una nova societat: professors, metges, infermeres, enginyers, arquitectes…Posant euros sobre la taula, en poques paraules. Molts d’euros. Gestionats per Brussel·les amb inspectors de l’UE sobre el terreny.

Que l’opinió pública s’hi mostrava contrària al seu dia? La feina d’un polític és sobreposar-se a les enquestes contestades per potencials votants poc informats i ser conseqüent. Per això se’ls paga.

Compartir el artículo

stats