De manera general hi ha tres assumptes que són tabú en moltes reunions familiars: política, religió i futbol. Si volem que hi hagi pau i tranquil·litat, millor no tocar aquests temes o passar de llarg. Tants caps tants barrets. Cal parlar millor de coses fútils que no comprometen ni assenyalen a ningú. Tanmateix, davant d’un món cada vegada més plural, dominat per l’era digital, ja no n’hi ha temes insignificants, superflus o trivials, tots són valuosos, malgrat que la nostra actitud davant d’això o allò pot esdevenir superficial o poc interessada. Sembla que entre amics i coneguts és més fàcil exposar la teva opinió, obrir el pensament sense temor, alliberar-te del pudor que comporta ser blasmat. De la mateixa manera que hom no pot explicar la seva vida en cinc minuts, hi ha qüestions que demanen el seu temps i llur assossegament, com és ara l’impuls de la consciència cap a la transcendència, la cara misteriosa i oculta de la vida, que ens fa capaços de meravellar-nos i de sorprendre’ns de tot el que ens envolta. No són converses de cafeteria. Quina llàstima!, que hagin minvat les tertúlies, aquelles que giraven al voltant d’un únic tema, tocat des de tots els vessants, talment com es feia en el teatre d’Ibsen que, encara que no ho semblés, mai s’extraviava de l’argument central. La vida que portem amb les seves mil i una preocupacions i activitats és com una força centrífuga que ens empeny cap a l’exterior i que sovint la fa incompatible amb la interioritat, que convida òbviament a la pregonesa i a l’essencial. Separem exterior d’interior, aquella saludable tensió dialèctica rica en multitud de matisos. Actualment sabem molt de la vida: hem assolit grans avenços mitjançant les ciències modernes, els coneixements científics han apropat als éssers humans entre si, hem estat capaços de dividir els àtoms i de manipular els gens, interpretar el genoma humà, probablement tot això fa que la vida sigui més còmoda, però això no vol dir que la faci més humana. Fins i tot les persones que diuen que fan els que els hi dona la gana, resulta que no són felices. Som presoners —si fem cas al mite de la caverna de Plató— d’una imatge del món construïda sobre la raó empírica, on només es percep l’eco i les ombres canviants de les coses, allò que es veu i s’escolta, el que es posa a dins a través de categories mentals, desconeixent la veritat que s’amaga rere les coses i que l’hi confereixen sentit. La realitat pot esdevenir referència a quelcom que significa, un significant: signe, paraula o mot. Tota expressió simbòlica és anunci de transcendència (George Steiner), car el significat es transcendeix per a designar una realitat superior. Es tracta de captar l’impenetrable, conèixer les manifestacions de la raó profunda i de la bellesa exultant de les coses simples. I per això cal una mica de metafísica per a copsar la bellesa de les coses. Juntament amb la bellesa, hi ha la veritat i el bé, els tres transcendentals de la tradició escolàstica, que junts fan del món un art redemptor. El prefix trans (del verb «transire», passar d’un estat a un altre) ens situa en un nou estat, segons el qual, en un subjecte qualsevol, pot aflorar una personalitat distinta del jo habitual. En condicions excepcionals, l’ésser humà, pot assolir la facultat de la criptestèsia (la percepció de fenòmens que normalment els sentits no capten, una mena de sensibilitat oculta) i de la metagnòmia (coneixement que està per damunt del normal) per l’exercici de la qual no són obstacle ni el temps ni l’espai, ja que aquest propòsit supera el pensament i esdevé capaç de percebre la realitat present, passada o futura, més enllà de les limitacions sensorials i cerebrals. És la dimensió enigmàtica de l’existència, capaç d’escrutar el misteri. En un món del tot interior, hom no pot cercar el més enllà altrament que més endins, aquesta realitat no podrà pas ser igual per a tothom —per dins tothom és distint—. El Cant espiritual de Maragall n’és una prova de la percepció que té del món i de la natura, signes d’un més enllà. Per a Maragall la bellesa ho abasta tot, perquè és infinita i això fa que la lletjor sigui relativa.
A les acaballes del segle XIX, els teòrics de les religions introduïren una diferència entre dues esferes: la sagrada i la profana. Aquesta oposició és el pal de paller entorn del qual la religió organitza tota la realitat. El mot sagrat (del llatí sacer, sacrum) i significa ‘allò que està separat, amagat, apartat del comú’; és descrit com l’àmbit de la realitat en què es mou el fet religiós. No és tan sols una zona de la realitat, ans tota la realitat vista des d’una perspectiva pròpia i concreta. Això passa quan hi ha una ruptura de nivell, una alteració que trenca amb la vida ordinària i la transcendeix. El que no és sagrat s’anomena profà (del llatí profanus, pro ‘abans’ i fanum ‘temple’), i és tot allò que no està consagrat o ha deixat de ser-ho o està ‘fora del temple’. Amb tot, sagrat i profà són dues realitats paral·leles que en un moment determinat es troben per una irrupció del sagrat en el profà; és aleshores que s’esdevé una ruptura de nivell. El sagrat pertany a l’esfera de la nostra experiència, reconeguda mitjançant els sentits. És una realitat immanent que ens porta d’alguna manera a comunicar-nos amb el transcendent. De fet, tot és vist com a sagrat, des dels objectes fins a les persones, des dels llocs naturals fins als edificis, des de les imatges fins a les paraules. Però, què fa que aquestes realitats esdevinguin diferents de totes les altres? Precisament perquè manifesten d’alguna cosa completament diferent, a la simple realitat d’aquest món. Aquesta realitat és anomenada hierofania (manifestació del sagrat), que, segons les circumstàncies, pot ser extraordinàriament diversa. Es tracta de la percepció d’una força invisible i eficaç que se’ns mostra per mitjà d’un objecte o ser, de manera que el dit objecte o ser és revestit d’una nova dimensió: la sacralitat. El valor d’una muntanya sagrada no resideix en la muntanya com a tal, sinó en el fet de ser receptacle d’una força extraordinària, d’una acció sagrada que inspira fascinació i petitesa alhora. És per això que es parla d’espais sagrats, persones, objectes i, fins i tot, d’un temps sagrat (determinats dies, hores, etc.), àdhuc de paraules, escrits, càntics i música. D’altra banda, no hauríem de mantenir una separació entre sagrat i profà, ja que la natura i la vida són sagrades o, si més no, estan poblades d’elements sagrats. La sacralitat esdevé notòria des del moment en què un lloc, un objecte o una festa fa que canviï el comportament de les persones, es diguin unes paraules especials, es porti una roba diferent o qualsevol altra cosa fora de la quotidianitat. Malgrat que Darwin es queixava que hi havia massa misèria en el món per així creure en l’existència d’una mà provident —en carta adreçada a Asa Gray—, amb tot, no vol pensar que aquest univers meravellós que ens envolta fos el resultat de forces cegues. Potser, tot i que no està del tot convençut, és producte de lleis dissenyades, bones o dolentes, a l’arbitri de l’anomenat atzar.
