Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Martí Àvila i Serra

Violència gratuïta

L'artista colombià Maluma.

D’una manera força alarmant, o si més no preocupant, estem assistint a episodis d’una gran violència que s’instal·la de manera progressiva en la nostra societat i davant la qual restem com impassibles, sense capacitat de reacció. En el metro, tot passejant, en sortir d’un club nocturn, s’hagin consumit o no drogues i alcohol, de cop i volta i sense previ avís es desencadena tota una violència contra persones que ni tan sols es coneixen, contra el primer que passa, perquè sí o perquè la seva orientació sexual és diferent, o perquè és immigrant, o perquè és apàtrida, o anarquista o comunista i així via. És una quimera visceral, gratuïta, una mena de joc d’atzar. No vull reproduir aquí els diversos casos que han sorgit durant aquests darrers mesos, les xarxes socials van plenes malauradament d’aquests esdeveniments i a la vista de tothom, talment com un trofeu del qual enorgullir-se o ventar-se. Ara sembla que s’estilen les agressions en grup contra una persona concreta, en les quals participen ambdós sexes. Tanmateix, tot comença amb el llenguatge, en la manera que tenim de parlar dels altres a través de paraules ofensives, insisteixo en això per enèsima vegada com he reiterat en altres articles, amb les quals etiquetem a les persones. En aquest sentit els adjectius denigrants tenen unes característiques particulars; hi ha tres maneres de classificar-los: estratègies semàntiques, estratègies pragmàtiques i estratègies socials. No m’entretindré a descriure-les, però totes tres s’encaminen cap a l’odi des de perspectives diferents: la primera, pot incloure odi; la segona, dona per descomptat l’odi; i finalment la tercera, considera una certa afinitat amb el qui odia. Sabem que hi ha paraules, mots, frases que poden ser ofensives, amarades d’un contingut absolutament negatiu i que denigren a persones i col·lectius, i malgrat tot, les usem, i amb això fem mal. Quan s’usa el terme «negre», «immigrant», «sodomita» de manera despectiva, en un llenguatge no adequat —un terme afí a persones racistes—, el que estem fent és convertir-nos en racistes, o és com si un racista parlés a través de nosaltres. L’ús d’un adjectiu que es troba proper al grup dels racistes i que reclamen capteniments i comportaments discriminatoris, el que està fent és que aparegui amb força la dimensió performativa del llenguatge de l’aversió. Un altre exemple, aquell que ataca a l’altre a través de la propaganda i que incita a la discriminació, a l’animadversió i a la violència, com quan es diu que els musulmans són terroristes. El fet d’utilitzar etiquetes o de comunicar menyspreu i odi cap a persones en virtut de la seva pertinença a grups socials determinats indica que aquesta simpatia negativa és difosa en la societat i té el perill de normalitzar-se i convertir-se en legítima. Les condicions de permissivitat instituïdes pel llenguatge d’odi són certament il·legítimes i poden privar de drets i poder, que justifica alguns comportaments que no són de cap manera acceptables i a més, discriminen als altres. L’arrel de la injustícia és si fa no fa sempre la mateixa, a saber que es classifica, discrimina i sostrau els drets que han estat creats per la pertinença a singulars categories socials. La nostra vida social està construïda damunt una mescla de crueltat i ensems de tendresa, i això és corroborat per la publicitat, cinema, teatre, televisió, cançons i altres. D’una banda tenim una visió asèptica de la vida social i per l’altre campa la fascinació pel lladre, l’assassinat i la rebel·lia. Torna la llei de la selva en la societat. Què és el mal, sinó la privatio boni, una privació de bé, tot seguint la fórmula augustiana. No tenen cap mena de justificació les agressions grupals o qualssevol altres, el mal existeix i hi ha gent que és realment malvada.

En relació amb tot allò que té a veure amb la indústria musical és probablement la que té més influència en la formació dels joves adolescents, omnipresent en les xarxes socials. Allò que escolten, segurament, els ajudarà a créixer opinant d’una manera o altra. La indústria del pop arrossega multituds i malgrat la seva disfressa simpàtica de gresca i d’intranscendència, cal estar molt atents a allò que es cou. Tant a Facebook, Instagram, YouTube, Twitter, les estrelles de la cançó mouen gairebé el cinquanta per cent de tot el que hi ha en aquestes xarxes socials; en canvi, científics, pensadors, escriptors, filòsofs, a penes arriben a l’u per cent; la resta està distribuïda entre els youtubers, esportistes, videojocs, cinema, molt de porno i, com diu Jon E. Illescas, pocs llibres. La indústria del porno, amb els seus clixés de falsedat, promociona la violència sexual, el sadomasoquisme, la de sotmetre a l’altre a través d’actes humiliants. Entre adults ha de ser un acte consensuat, és a dir, volgut per ambdues parts; però entre adolescents que s’inicien en la sexualitat, es pensen que així són les relacions sexuals, la qual cosa comença amb el domini de l’altre. Es calcula, segons l’adés esmentat Illescas, que el 10% dels visitants de pàgines porno són menors de deu anys i que el 54% dels adolescents espanyols d’entre 14 i 17 anys, són enlluernats per les creacions de la indústria pornogràfica en línia. A més, un de cada quatre joves rep «sexting», o sia, missatges amb continguts eròtics o sexuals, amb tots els perills que això implica, ja que molts ensenyen fotos íntimes dels seus amics o amigues —sense el seu consentiment perquè es difonguin— on un no sap quan comença, però tampoc sap en el mòbil del qui acabarà. La distorsió, l’assetjament, tant per «stalking» com per «sexting», és un delicte regulat en el Codi Penal (article 172, 197).

Respecte a les cançons, si som pacients i capaços d’escoltar la seva lletra, especialment la del reggaeton —un gènere musical sorgit a Puerto Rico en la dècada dels noranta—, música consumida especialment per joves, al·lots i al·lotes, i que s’endinsa en una mentalitat força masclista, i que està als antípodes d’una societat inclusiva. Cantants com Lunay, Maluma, Becky G, Natti Natasha, Kiubbah Malon, Jiggy Drama i tants d’altres, com també alguns des de l’àmbit patri com Rosalia, Lola Índigo i Mala Rodríguez, cosifiquen i inciten a la violència com també a l’alliberament i l’apoderament de la dona. No vull reproduir aquí la lletra que tenen aquestes cançons, però és de vergonya i el pitjor és que els adolescents les escolten i les canten: les dones esdevenen objectes sexuals, l’amor és quelcom ja passat de moda, però l’agressivitat i la violència resulta que són fantàstiques i fascinants. En fi, es promociona la riquesa, el classisme, l’hedonisme, l’agressivitat, i la total desconfiança en l’altre. Tot molt educatiu, però que molt educatiu. Res a veure amb allò que aconsellava Rousseau: «la joventut és el temps d’estudiar la saviesa, així com la vellesa és de practicar-la».

Compartir el artículo

stats