Era difícil d’imaginar a la dècada dels vuitanta –i noranta- que la poesia oral improvisada a Mallorca –glosat- pogués albirar els registres i contextos que gaudeix actualment. Els glosadors de la segona meitat del s. XX eren, també, grans dominadors de la paraula i de la situació, però els combats de picat eren un entreteniment, unes hores per riure amb l’enginy oral, amb la recreació de fets i personatges coneguts per l’auditori, però res més. El règim procurava que ningú no s’excedís i en va deixar constància: Llorenç Ferragut, Cartutxo, de Sencelles –ara té hi té un carrer dedicat- fou apartat del seu lloc de treball –saig- perquè havia fet gloses que no agradaven al poder establert; Sebastià Vidal, Sostre, de Cas Concos des Cavaller -que també hi té un carrer dedicat-, o Llorenç Capellà, Batle, d’Algaida, també tingueren desavinences amb la situació política. Per això, els glosadors que sortien a fer combats de picat –Cabo Loco, Cartera, Calafat, Crespí, Planisi, Teuler...- no tractaven segons quins temes que podien ser susceptibles de contravenir l’ideari del poder establert.
Aquests combats servien per alleugerir la monotonia quotidiana i fer volar la imaginació a través de la paraula; tal vegada avui sigui mal d’entendre, però als pobles hi havia poques televisions, pocs teatres o cinemes, i un combat de glosat esdevenia una encletxa on la catarsi col·lectiva hi trobava una mica de camp abonat. Els combats podien durar tres o quatre hores, i els espectadors en sortien tot recordant cançons o mots que llavors repetien o bé els feien encaixar en els dies posteriors. Era un entreteniment tolerat –tot i que en alguns llocs hi anava qualcú per informar sobre l’esdeveniment per si s’havia de suspendre o bé prohibir-ne de nous-, necessari per suportar l’angoixa vital d’un temps fosc i oprimit.
Què ha passat perquè, avui, el glosat hagi guanyat espais, formes i noves expectatives? Què mou l’espectador d’un combat de picat a assistir durant unes hores a un joc dialèctic, en un món on la paraula sembla arraconada de l’univers vital? Per què Mallorca compta actualment amb un ventall de glosadors, en quantitat i qualitat, com mai no havia passat? És clar que la tasca feta per l’Associació Cultural Canonge de Santa Cirga i després per l’Associació Glosadors de Mallorca ha tingut un paper fonamental –cadascuna en el seu temps- per tal que el glosat a Mallorca hagi esdevingut un miracle arreu del món de la poesia oral improvisada, i sabíem que el glosat de picat només podria salvar-se si la glosa s’alliberava dels estigmes del passat que la tenien ancorada i no la deixaven albirar nous camins – «gent illetrada», «pagesos», «vells»...-, que esdevingués una moda entre els joves, que guanyàs nous espais, que la glosa esdevingués un fet cultural, juntament amb el joc dialèctic, la ironia, la destresa, la metaforització del llenguatge; és a dir, que els glosadors formassin part de la vida mateixa del poble i no només d’un petit espectacle emmanillat per un situació forçada. Avui, en qualsevol acte cultural hi pot actuar un glosador, pot deixar constància –momentània i efímera- d’allò que es viu en aquell moment.
Els glosadors són partícips de fets i accions que depassen el concepte de combat de picat; segurament el fet de poder visionar o sentir qualsevol esdeveniment alhora que succeeix, fa que els espectadors gaudeixin de sentir, a través de la poesia oral improvisada, la descripció, el resum, la crítica, etc. d’allò mateix que estan veient. Però a més a més, són protagonistes en les xarxes virtuals i participen en publicacions escrites d’arreu de Mallorca, sempre amb una visió que sobrepassa el fet mateix que es descriu o conta. Els tallers que es duen a terme en molts de pobles, o els concursos de glosa escrita –d’una qualitat excepcional-, també ajuden a dignificar la glosa i els glosadors.
Els glosadors del s. XXI no han perdut l’arrel ni l’essència que han begut dels glosadors tradicionals –vam poder salvar aquesta baula de transmissió al tombant del segle-. Ara bé, aquests glosadors no tenen cap límit a l’hora d’emetre la seva opinió: la crítica, feta amb seny, elegància i ironia, forma part del seu ADN; les tonades tradicionals que ha incorporat en els combats –avui és impossible fer un combat de llarga durada i, així i tot, els glosadors canvien de tonada segons la temàtica, o bé amb la intenció d’evitar caure en la monotonia melòdica- han «revolucionat» l’espectacle, i després del combat segueix el joc col·lectiu –la participació esdevé cabdal, ja que l’espectador també passa a ser-ne protagonista- fins que el cos o la veu aguanten.
Mallorca, avui, forma part de les contrades capdavanteres en el món de la poesia oral improvisada i és reconeguda i admirada per haver aconseguit la recuperació i l’excel·lència en aquest camp del patrimoni immaterial.
