La idea del turisme com a indústria va néixer a Mallorca fa més de 100 anys de la mà d’una institució de la societat civil, el Foment del Turisme. Va créixer d’una manera notable fins que va desaparèixer amb la guerra civil i reaparèixer en forma de turisme de masses els anys 60. El turisme de masses va ser una aposta del franquisme per obrir el règim al món i redreçar la seva economia, fins en aquells moments molt tancada. Aquell turisme tenia totes les característiques de qualsevol altra activitat del règim franquista. Es feia improvisant, de qualsevol manera, impulsat per homes fidels a Franco i amb una gran ànsia econòmica, amb creixement d’un 10% anual.

Dues grans infraestructures havien de suportar i fer possible el creixement del turisme: l’Aeroport i el Port. Sabem en detall com es va donar aquest creixement. Els anys seixanta l’Aeroport de Son Sant Joan va prendre el relleu del petit Son Bonet, mentre que el Port de Palma creava el port de ponent. Aquestes dues infraestructures acabarien unint-se amb una autovia que passaria sense gens de vergonya per davant la Seu i enllaçaria el passeig marítim i el Port. Amb aquesta operació es creaven unes estructures aeroportuàries amb voluntat de creixement infinit, vessant turistes per tots els costats i costures. Fins ara. Seixanta anys de creixement insostenible. Més passatgers, més turistes, més pressió humana. Més riquesa (per uns pocs) i més pobresa (per la majoria). No volíem saber res del creixement insostenible del qual ja parlava el Club de Roma el 1972.

Des de la primera crisi del petroli el 1973 fins ara amb la pandèmia, hem passat per moltes crisis i de totes hem sortit amb més turisme i amb una economia més insostenible. Seguíem la consigna de Churchill: «L’èxit és anar de fracàs en fracàs sense perdre l’entusiasme». Ara sembla que anam pel mateix camí, malgrat les polítiques de turisme sostenible i dels fons econòmics europeus que ens han de treure de la cuneta.

Si un repassa l’hemeroteca des dels principis dels anys 60, podrà veure els centenars de personatges polítics, socials i culturals que ens han visitat, alabant la bellesa de la nostra illa i la sort de la nostra manera de viure. Aquesta experiència reiterada al llarg de dues generacions, ha creat una ideologia que podríem anomenar «mallorquinisme turístic». Aquesta ideologia que afecta conscientment o inconscientment a persones d’esquerres, de centre i de dretes, consisteix a defensar que el turisme que tenim és bo per Mallorca i que Mallorca només pot prosperar amb el turisme que tenim. Això si, s’han de fer retocs i correccions, però no té sentit parlar de canvi de model.

El model turístic que tenim es basa en un model que té quatre potes. Els grans operadors externs que capten els turistes per dur-los cap aquí. Les dues empreses estatals, Aena i Puertos de España que fan possible que arribin fins aquí. La tercera pota, és el sector hoteler i d’allotjament vacacional de Mallorca. Tant uns com altres estan orientats completament al creixement del volum de turistes. «El pitjor turista és el que no ve», eren les declaracions recents d’un gran hoteler mallorquí. La quarta pota és l’administració pública, liderada per diferents governs de dretes i d’esquerres, que fins ara han consentit o impulsat un model insostenible com l’actual.

Els lideratges dels primers tres àmbits s’han conjugat a la perfecció i han tret de Mallorca una tal quantitat de milions d’euros que seria quasi impossible avaluar-la. Per fer-se una idea, l’any 2019 passaven per Son Sant Joan quasi 30 milions de passatgers i pel port de Palma 3.300.000. Per un altre costat en aquests moments hi ha unes 400 mil places turístiques legals. Un creixement anual d’uns 500.000 passatgers des dels anys 60.

Hi ha alternativa? Com seria un canvi d’aquest model? En aquests moments s’estan obrint dues grans opcions. Una és la que defensa el sector hoteler i la classe política mallorquina, consistent en proposar que no s’ha de créixer més en quantitat sinó en qualitat, eliminat l’anomenat turisme d’excessos i millorant la gestió dels punts negres i conflictius, eixamplant la temporada. Aquesta opció és acceptable per les altres dues parts, que diuen que adoptaran les reformes necessàries... Una vegada acabin les que tenen al cap.

Una altra opció, defensada per la societat civil, consisteix a decréixer en places turístiques obsoletes i admetre només el nombre de turistes que sigui sostenible en funció de la capacitat de càrrega ecològica i social que té Mallorca. Aquesta capacitat de càrrega haurà de ser definida pel coneixement científic actual, concretats en un seguit d’indicadors com per exemple els que ha creat la Unió Europea per avaluar el turisme sostenible.

La primera opció és una «renovació» del mallorquinisme turístic. Pensa que Mallorca pot aguantar el volum actual i que el turisme en general és bo, excepte el turisme de gatera. Per això estem veient com el poder polític actual per un costat va en contra del turisme d’excessos, però per l’altre va a rebre amb els braços oberts el turisme de megacreuers.

La segona opció és una nova ideologia, consistent en entendre Mallorca més enllà de ser un destí turístic, com un territori que forma part de l’ecosistema mundial en estat d’emergència climàtica. Un ecosistema amb ferides molts greus que necessita processos de transició ecològica, econòmica i social per poder sobreviure. La lluita contra el canvi climàtic és la prioritat i el turisme s’ha de reconvertir per fer-li front. Podríem parlar del «mallorquinisme ecològic».