Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Martí Àvila i Serra

Davant de la mort

Davant de la mort

Davant de la mort

Des de l’alba de la humanitat el gran enigma de la vida humana ha estat la mort. Tots ho sabem —malgrat que no se’n parli—, vida implica mort; és quelcom inevitable, un esdeveniment biològic: hi ha un començament i un final, tot i que sovint la vida, atziagament, s’estronca abans de temps. Tal conjuntura comporta, d’alguna manera, una reflexió de l’existència, ja que la mort d’una persona estimada irromp bruscament en la nostra vida i la trasbalsa, i una part de nosaltres mor amb ella. Aleshores els records aflueixen ininterrompudament com un malson i una opressió et puja cap amunt i et deixa la gola seca. Ah!, records —deia el poeta Giuseppe Ungaretti— un inútil infinit, que et commouen de cap a peus. El fet és que la mort transcorre frívolament pels nostres ulls, ho veiem constantment en les notícies, en els documentals, en el cinema, ho sentim en les converses, es proclama en els diaris sense ni tan sols torbar-nos. No sé si va ser Kapuscinski que va dir, com a reporter per l’Àfrica i l’Índia, que la primera vegada que veus un mort et colpeix profundament, però quan ja n’has vist tants, llavors es torna habitual. Això és el que succeïa en el gueto de Varsòvia, que tan ben adaptat ha estat pel director de la pel·lícula El pianista, Roman Polanski, mitjançant l’arxiu fotogràfic que ha arribat fins a nosaltres, el qual descriu el dia a dia en el gueto i els seus contratemps. A tall d’exemple, una fotografia: al costat d’un nen famolenc assegut en l’ampit d’una voravia, una persona morta en un racó i la gent passant de llarg, talment com si fos invisible. A l’Estat espanyol, durant un any i mig de pandèmia de la COVID-19, s’ha emportat més de vuitanta mil persones, una xifra que, si no hi ha hagut cap d’aquestes conegudes o familiar directe, segurament que no hauríem dedicat massa temps a pensar en el patiment que ha causat i continua causant en aquells que resten. Des de l’àmbit de la filosofia existencial, des d’una mirada generalitzada, la mort suscita grans interrogants, acompanyats tots ells de misteri; potser és el gran problema de la vida. Per alguns, la mort no és mai un fet purament extrínsec que s’esdevé a una existència ja realitzada i establerta, sinó que a mesura que hom es va realitzant, fa camí cap a la mort i per això cal integrar-la dins d’un projecte existencial. En canvi, per a altres, la mort és una amenaça, una violència, l’aniquilació de les nostres possibilitats com a éssers humans, i només ens revela la finitud i el caràcter absurd de l’existència; uns tercers, no veuen ni el més mínim rastre d’esperança. Amb tot, el problema no és la mort en si mateixa, sinó l’existència humana i el significat que hom li doni. Probablement el seu àmbit —més enllà d’una visió intel·lectualista— no és altre que una fenomenologia de les vivències, de les emocions. Els records són aquelles vivències emotives que retornen obstinadament a la ment i que de vegades hom no pot escapolir-se’n: «no puc mirar la finestra de la teva habitació per la qual tu treies el cap per observar-nos com jugàvem en el jardí. I a la tarda, quan sortíem ja no era necessari abaixar la veu per no destorbar el teu son. El rumor que fèiem és per a nosaltres un trist record de la teva absència i del teu repòs etern» (Raïssa Maritain). Es fa estrany, a estones un suplici, tot i que a poc a poc, ens anem acostumant, dir que aquell ésser que havíem estimat i que ja no hi és, vindrà, com mentre vivia quan era absent. Tot és buit sense ell o ella. «Els records —deia Màrius Torres—, els sentits, tota la meva vida, callen, davant l’angoixa vigilant de l’oïda que et persegueix en el silenci on et reculls. Si ara estengués els braços en la fosca, podria agombolar-te encara, somni de cada dia. Però ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls». El poeta recorda que mentre estudiada a la seva habitació sota la penombra de la llum de l’escriptori que il·luminava tan sols el llibre que tenia davant, la seva mare de vegades entrava de puntetes i li gastava aquella broma infantil de tapar-li els ulls: «com si les teves mans sobre els meus ulls, encara poguessin, com antany, aturar-se amb amor, em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls, sonor, el teu record es mou en la penombra clara». Petites coses, sense cap transcendència que, quan la persona estimada és morta —la seva mare va morir quan ell tenia setze anys— són les que més tossudament revenen dels fons de pou del passat i fan sentir una angúnia estranya. En el poemari El dolor, del ja esmentat poeta italià Ungaretti, recull, entre altres, el patiment per la pèrdua del seu fill de nou anys: «[Mai, non sapete mai come m’illumina l’ombra que mi si pone a lato, timida, quando non spero più...] Mai, mai no sabreu com l’ombra que hi ha al meu costat, tímida, m’il·lumina quan ja no espero més... Ara, on és, on és la veu ingènua que corrents ressona per les habitacions, que alleuja un home cansat de les preocupacions? La terra l’ha desfet, el protegeix, un passat de conte de fades... I t’estimo, t’estimo i és un batec [cop] continu!». El poeta ve després de l’experiència, passa del visible a l’invisible, de les imatges de la realitat a la realitat sense imatges, que després emanen amb paraules, sons, colors, silencis... Potser és només a través de l’experiència poètica que hom pot tocar una realitat misteriosa i secreta, difícil d’encerclar. Les intuïcions del poeta, allò que ha pogut tocar, sentir, viure, es transformen en experiències íntimes, i continuen fins que aconsegueixen transformar-se en una altra cosa: «això és la mort, tancar els ulls, escoltar el silenci de quan la música comença» (Màrius Torres).

Quan la mort ens toca de prop, podem dir que es trenca alguna cosa, sens dubte. Les persones que han estat a prop d’aquelles que es troben en el trànsit de la mort, han pogut experimentar emocions contraposades, un desgast físic i emocional, però el qui mor sempre resta sol, malgrat que estigui acompanyat pels seus estimats. És curiós que davant de l’evidència d’una mort imminent, mentre la persona encara hi és, que es parli d’ella en passat i, després quan ja no hi és, es parli en present. D’altra banda, hi ha persones que han estat un veritable exemple davant de la seva pròpia mort, han acceptat amb gran enteresa un final immediat —després d’aixecar-se del cop que provoca tal notícia—. A d’altres, els ha agafat de sobte, sense gairebé adonar-se, mentre transitaven per la vida. Molts desitgen aquest tipus de mort, perquè el gran problema són els preàmbuls i no la mort: angoixa, sofriment, dolor, dependència... Cal evitar aquests tràngols. El cos també té data de caducitat i a mesura que fem anys, es deteriora i es perden facultats. El meu pare sempre fa lloança d’aquelles persones que arriben a la vellesa amb totes les dents i les capacitats intactes. El problema és que no podem triar, ve com ve i això forma part de la vida. Tot i que hi ha excepcions.

Vull pensar que la mort no és un anorreament definitiu. «L’últim enemic a ser vençut serà la mort» (Cf. 1 Cor 15, 26). Dir això no significa caure en un infantilisme o en una mena d’autoengany, primer perquè no soluciona les dificultats de l’existència; segon, perquè sempre hauré de treure’m les castanyes del foc. No menysprear els valors de la terra, ni fugir de les realitats del món, evidentment. Tanmateix, puc donar-li un valor metafísic, talment una invitació a caminar vers el misteri. Potser aquest misteri és l’esperança. Això no fa mal a ningú. Si el pensament és lliure, ho és també per a crear. La vida ens empeny i hem de continuar. Què ens queda? L’esperança, talment un repte. L’esperança, deia Péguy, és la que s’avança al temps present i a l’instant momentani que passa. És la qui ho arrossega tot.

Compartir el artículo

stats